Si hi ha un lloc del que és ben fàcil enamorar-se a la primera, aquest és lo Puntalet. Si més no és el que em va passar a mi.
Dalt de tot del Picatxo, allà on s’acaba el carrer Laberint, enlairat i abocat a ponent, el petit espai, amb tres bancs, és el mirador serè de les simfonies del sol ponent i del terme que s’allarga, gairebé cercant l’infinit, cap a l’Aragó.
Una fila de xiprers li donen –encara- un toc de verdor, i als peus dels xiprers hi havia fins fa poc uns galans de nit que tot ho perfumaven.
Un veí, que Déu tingui a la seva Glòria, se’n cuidava amatent de regar-los i recordo que feien molt de goig.
M’he passat moltes estones assegut a un dels seus bancs, admirant un paisatge amable, planer, lluminós, a voltes amenaçant quan el núvols vénen de ponent, trobant el puntet que mira el cel del magnífic i monumental xiprer de la Sínia Figueres, allà, a la llunyania.
Amb freqüència, a les nits d’estiu, la conversa a la fresca amb veïns esdevenen estones impagables.
Ara, amb les obres, haurem d’esperar.
Com quedarà lo Puntalet?, em pregunto.
Les obres de transformació del Picatxo van avançant i els canvis son notables. Pel que he sentit quedarà arranjat, també com a mirador.
Esperem-ne lo millor.
