Passejada i arbre magnífic.

Passejada curta, però bonica. Anar a la Font de Llavà sempre ve de gust.

També en este matí de calor prou moderada, encara que el sol sigui molt fort.

Bona protecció i a passejar una estoneta.
Farem un recorregut circular que ens agrada i que ja hem fet en alguna altra ocasió.

De la plaça baixem pel carrer de la Font, fins a l’ultima casa de l’esquerra. Pel costat mateix hi ha un senderó que comença a davallar cap uns bancals d’ametllers.

A diferència de la darrera ocasió, veiem que unes runes interrompen el camí, però cap problema, doncs es pot baixar al bancal i recuperar el camí.

Segueix baixant i just arribar a la vall ens trobem unes grans roques que causen impressió.

Al davant, el Mas de Català. Per arribar-hi el camí travessa la vall pel costat de les vinyes, que en aquestes dates fan molt i molt de goig. Sembla que la llum del sol jugui a traure diferents tonalitats de verd dels pàmpols.

Després d’aturar-nos uns moments a flairar la olor de la figuera, seguim pel llit de la vall entre hortets fins arribar al gran pollancre de la Font de Llavà.

 

Com més voltes el veig més m’enamora aquest pollancre. És un monument bateà. Un element important del patrimoni del poble, que el patrimoni dels pobles no només és arquitectònic, també és natural i paisagístic.

Al meu parer, per les seves dimensions i singularitat, així com pel fet de pertànyer a un espai emblemàtic com és la Font de Llavà, bé es mereixeria ésser declarat "Arbre d’interès local". Per cert, ara que hi penso, crec que Batea no té cap arbre amb aquesta declaració. Fora de d’Arnes, Prat de Comte i Horta, no conec que hi hagi als altres pobles cap arbre catalogat. I la declaració d’"Arbre d’interès local" –si no estic mal informat, i crec que no- la poden fer d’ofici els ajuntaments.

I bé, toca ara remuntar, això sí, pel cantó de la mica d’ombra, fins al carrer de la Font i tornar a la plaça.

Pel Mas de Santa Càndia

Estem a Batea pel "pont" de Tots Sants.

Fa un temps d'allò més plàcid pel que fa a temperatures i el dissabte decidim d'anar a conèixer un poc el cantó de Santa Càndia, del que hem sentit a parlar.

Comencem el recorregut a l'inici del camí que parteix just abans, venint de Batea per la carretera de Maella, de l'indicador de carreteres que anuncia l'entrada a l'Aragó. El camí és planer tota la excursió.

Santa Càndia

A la dreta de la porta, una rajola en diu que és la capella de Santa Càndia. El mas està molt ben arreglat i tot el conjunt fa molt de goig.

D'allí ens desviem cap a trobar el riu d'Algars, pel que baixa aigua amb moderació i el seguim riu avall per un camí ple de còdols, al començament, que després es va tornant còmode a mida que s'entra a les pinyeres. Precioses, per cert.

Fem la tornada més per l'interior, entre camps de presseguers els colors del quals ja tardoregen, potser més que les vinyes, que en aquest cantó, i encara en gairebé tot lo terme, encara aguanten força el verd.

Aquí tenim el recorregut.

Per la Bassa de la Pera Joana

Matí de Divendres Sant primaveral per definició: canviant, fresquet, núvols espessos obrint-se de mala gana per a deixar passar ullades escadusseres de sol. Les pluges d'estos darrers dies han portat el verd a tot el terme i fins camins fressats compten amb tolls generosos que fan les delícies d'ocells i altres animalons. I també, enganxen pans de fang a les nostres botes.

Hem anat a passejar pel terme. De fet però, a cavall de la divisòria del terme amb Gandesa. Hem anat en cotxe fins un poc més enllà de la gran bassa artificial de Mas de Martí i hem pres lo camí de la bassa de la Pera Joana. Bonic nom este, que pot desconcertar, perquè, de fet, pera és pedra i no he sabut veure cap accident geogràfic que pogués identificar en especial com a pedra. Tal vegada devia ser així en el passat i la necessitat de modificar lo terreny per a arranjar millor los camps va variar la morfologia del lloc. Una explicació té, segur, encara que jo no la conegui.

Em criden molt l'atenció les basses. Son un element patrimonial molt important en el passat, quan la gestió de tots els recursos, per migrats, havia de ser estricta. Oimés, tractant-se d'un recurs tant fonamental com és l'aigua. Afortunadament, queden en aquell passat les penúries i, sense adonar-mos-en lo darrer any 2011 es varem complir 25 anys de l'arribada a Batea de l'aigua de l'Ebre, que va donar estabilitat i seguretat al subministrament.

A més, son sempre un punt de referència agradable, gairebé diria una excusa -si es necessitessin excuses- per a preparar una passejada per qualsevol cantó del terme.

Queda ben definit el perímetre de la bassa i encara hi ajuda el fet que el camí la volti completament. I la grisor dels joncs secs li donen un toc cromàtic especial, com de persona gran. L'aigua caiguda recentment evidencia que encara té una bona impermeabilització.

No he observat la existència de cap mur perimetral ni escaletes per a accedir al fons, per la qual cosa crec que es tracta d'una bassa de les dites planes. Un cartell procura per la neteja de l'aigua:

No podré incloure la bassa de la Pera Joana al cens de basses del terme de Batea que estic fent, poquet a poquet, perquè de fet pertany ja al terme de Gandesa, encara que, evidentment, aquest fet administratiu no li fa perdre pas cap valor.

Després vam seguir passejant en direcció Gandesa, deixant a la nostra esquerra lo Mas de Valls per a entrar al bosquet aturonat, de gran bellesa, alhora que de modèstia, que sembla expressar també alegria per l'aigua rebuda.

Al terra, el color viu d'un vesc, i el perfecte niu troncocònic de formigues.

I és que no hi ha més bellesa de formes que la que ens ofereix la naturalesa, fins i tot havent estat transformada parcialment per la mà de l'home.

El cel es torna amenaçador i haurem d'acurtar l'itinerari previst, de manera que prenem un altre camí per a retornar al camí vell de Gandesa, just en el punt on queda la resta del que va ser la Creu de la Saboga i retrocedir fins on tenim el cotxe. Vindrà ben just si no és que ens atrapa la pluja.

Sembla talment com si el cel ens caigués al damunt. Los mamatocúmuls prenen per moments la forma més propera a la seva pròpia definició i la llum fuig com espantada, com si la nit plantegés una batalla imprevista en ple migdia. Ja és tallar ben prim, que just arribar al cotxe comença el xàfec.

No he trobat en el cercador "Google" cap fotografia de la Creu de la Saboga, ni de quan era sencera ni del piló de la base que resta encara a lloc. Per això hi poso la que vaig fer, perquè cal que cal que sigui al "ciberespai", així com lo cartell que en dona explicació:

Restes de la Creu de la Saboga

Passejada al maset del dipòsit

Estos dies festius del Pilar està fent un temps magnífic. Clar, lluminós, d'agradable temperatures.

Que conviden al passeig. Per això ahir vam anar a fer una passejada pel terme. 

En tornar vaig pensar que podria obrir un apartat d'aquest bloc per a recollir-hi les passejades que anem fent. Així, sota l'etiqueta "passejades pel terme" deixaré nota dels itineraris que anem fent -llàstima que no hi hagués pensat abans- i els podré recordar, a més que puguin servir a qualsevol que entre al bloc i li agradi passejar.

Avant, doncs, amb la primera:

La sortida és, com no podia ser d'altra manera, del Picatxo.

Vam baixar cap al començament de la carretera de Nonasp per a prendre lo camí que va a la zona industrial travessant la vall. 

Prenem lo començament del camí del cementiri per a, als pocs metres, deixar-lo i tirar per amunt cap al Camp del Romeret, on hi ha el camp de tir. Del camp de tir es té una bona perspectiva de la vila i del Calvari.

(Aquí deixeu-me rondinar un poc, que de tant en tant convindria fer una neteja dels cartutxos que queden pel terra).

Es retrocedeix uns metres fins al començament de la pujada al camp de tir, per a prendre un camí que, en baixar a la dreta, volta per dessota  i que ens portarà a un maset diferent dels que trobem normalment:

Està en molt mal estat. Compte amb la paret que es veu a primer terme, derruïda en part: només un ferro l'aguanta i el nivell d'inclinació la fa molt perillosa: no us posésseu al costat!

Hi ha una cisterna o dipòsit. No recordo qui em va comentar que era un antic dipòsit d'aigua. En tronar de la passejada vam  trobar un amic bateà que ens va dir que s'interessaria per saber-ne alguna cosa més. Esperarem doncs, per a satisfer la curiositat.

D'allí, l'itinerari baixa cap a la vall del camí de Caseres, camí que agafem per costat d'un mas grandet, també en molt mal estat, però que ens deixa veure l'encanyissat entre bigues del sostre.

A partir d'aquí, cap possibilitat d'equivocar-se: seguim cap l'abandonat "Salfuro" i per la carretera vella de Maella, el tros pel que ja no es passa des que van fer la variant, tornem a la zona industrial i pel mateix camí d'anada entrem a la vila, passem per la plaça i pel carrer Major tornem al Picatxo.

Una passejada curta, de 3,5 kms. molt agradable.