Una Aproximació a les Basses Bateanes.

(Aquest article va ser publicat a "La Vila Closa", butlletí nº 104 de juny 2012.)

A la porta de l'ajuntament una placa de “Poviba”, agrupació dels municipis de la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs i Batea, els escuts dels quals son a l'esquerra de la placa, ens recorda que el 22 de juny de 1986 va arribar a Batea l'aigua de l'Ebre. Un fet cabdal per a la Vila, no cal dir-ho, ara que fins i tot s'ha pogut generalitzar el rec a les vinyes.

De tots és sabut que fins aleshores els problemes de subministrament d’aigua eren constants. Només dos anys abans, per exemple, el dia 29 de setembre de 1984, ens ho recorda una notícia del corresponsal de La Vanguardia en ocasió de la adjudicació de les obres: “La Dirección General de Obras Hidráulicas del Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo ha adjudicado las obras necesarias para el abastecimiento de aguas a las poblaciones de los municipios de Batea, Vilalba dels Arcs y La Pobla de Massaluca. El montante económico de esta actuación supera la cantidad de 170 millones de pesetas.

Con las obras a realizar se solucionará la problemática situación ocasionada por la falta de agua que, desde hace tiempo, padecen estos tres núcleos de población de la

comarca de la Terra Alta.”

L’any passat doncs, es van complir els 25 anys d’aquella efemèride, una fita que no passa desapercebuda, per bé que –i és molt humà- les comoditats i el progrés, als que ràpidament ens acostumem, fan que releguem a un cert oblit aquelles circumstàncies anteriors molt menys favorables. És a dir, unes circumstàncies de precarietat  que abasten tota la història anterior a aquell 1986.

Que es diu aviat. 

Uns elements fonamentals en les terres poc humides van ser les basses per a la captació de l’aigua de la pluja, basses que al terme de Batea tenen una importància cabdal. I que, lògicament, han caigut en desús amb l'arribada de l'aigua de l'Ebre.

És un patrimoni que tenim i que hauria de permetre explicar a les noves generacions i persones interessades, moltes  de les circumstàncies determinants per a la vida diària, i de les mateixes relacions socials i econòmiques dels temps pretèrits propers o llunyans. No en va el grau de disponibilitat de l'aigua ha estat un element determinant de les cultures.

En les nostres passejades excursionistes pel terme, a peu, que és la millor manera de gaudir i conèixer el país, les basses em van cridar la atenció des del primer moment. Diria simplement que la visió dels sots, els canyars, joncs i altres plantes que hi creixen a l'empara de la humitat que roman als fons, les escaletes per a baixar-hi, interpel·len, esperonen a saber-ne més coses.

(bassa de la Teuleria, amb part del llenç del mur perimetral i les escales)

Crec que val la pena fixar la nostra atenció sobre les basses, la qual cosa no tant sols és interessant pel que s’ha dit, si no que, a més, és oportú, atès que l'inexorable pas del temps i la no utilització de les basses les aboca al deteriorament, i en altres casos fins i tot a la pràctica desaparició.

(bassa de Cap de Martell)

Molts son els aspectes a estudiar i valorar de les basses. Sense ser exhaustius, en podríem enumerar alguns: nombre de basses del nostre terme, tipologia, propietat pública o privada, dimensions, sistemes d'impermeabilització, manteniment, ubicació en relació a les cabanyeres o carrerades, biodiversitat, etc..

En una primera aproximació al coneixement de les basses, he pretès saber el nombre de les que pertanyen al terme de Batea i la seva localització precisa en el territori per, a continuació, procedir a esbrinar tipologia i demés circumstàncies rellevants, centrant-nos només en les basses no urbanes. Una feina feixuga que ja compta però amb antecedents, com els continguts a l'obra de Mossèn Josep Alanyà i Roig,  “Batea i el Seu Terme Municipal”. (1) I que treballo per a complementar per via cartogràfica (l'Institut Cartogràfic de Catalunya i altra cartografia a l'abast) i pel testimoniatge oral, a més de les imprescindibles i agradoses caminades pel terme.

Val a dir que en la primera recollida de dades d'aquesta primera aproximació, que s'ha de prendre encara amb tota la prudència, per la possible duplicitat d'algunes de les registrades i per la existència encara desconeguda d'altres, podem comptabilitzar amb un marge d'error raonable un nombre no inferior a  les 50 basses al terme.

(bassa de les Torres)

Per a fer-nos una idea de la importància d’aquest patrimoni val la pena mirar d’establir algun tipus de relació:

L’illa de Menorca, com és sabut, té la catalogació de Reserva de la Biosfera, catalogació atorgada per la Unesco el 1993. Allí es va posar en marxa un programa, amb nom de “Life Basses” per a l’estudi i conservació de les basses. Segons dades d’aquest programa(2), Menorca, amb una extensió de 701 quilòmetres quadrats, té censades 80 basses, la qual cosa ens dona una proporció d'una bassa per a cada 8,87 km. quadrats.

Doncs bé, a Batea, amb un terme de 127,55 quilòmetres quadrats, les cinquanta basses donen una bassa per cada 2,55 quilòmetres quadrats. Aproximadament doncs, tres vegades més que Menorca.

Evidentment, les condicions pluviomètriques i la morfologia del terreny presenten diferències entre Menorca i el terme de Batea, però per a tenir una idea de la importància d'aquest patrimoni bateà, crec que la comparació és prou oportuna.

(bassa del Mas de Riello)

Com dic, a l'inici, aquesta és una primera aproximació a les basses que, crec, valdria la pena aprofundir en la mida del possible. 

(1) “Batea i el Seu Terme Municipal”, Volum II, pàgines 188 a 198. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Diputació de Tarragona, 1994.

(2) Veure: http://web2.cime.es/lifebasses/ca/index.php

Per la Bassa de la Pera Joana

Matí de Divendres Sant primaveral per definició: canviant, fresquet, núvols espessos obrint-se de mala gana per a deixar passar ullades escadusseres de sol. Les pluges d'estos darrers dies han portat el verd a tot el terme i fins camins fressats compten amb tolls generosos que fan les delícies d'ocells i altres animalons. I també, enganxen pans de fang a les nostres botes.

Hem anat a passejar pel terme. De fet però, a cavall de la divisòria del terme amb Gandesa. Hem anat en cotxe fins un poc més enllà de la gran bassa artificial de Mas de Martí i hem pres lo camí de la bassa de la Pera Joana. Bonic nom este, que pot desconcertar, perquè, de fet, pera és pedra i no he sabut veure cap accident geogràfic que pogués identificar en especial com a pedra. Tal vegada devia ser així en el passat i la necessitat de modificar lo terreny per a arranjar millor los camps va variar la morfologia del lloc. Una explicació té, segur, encara que jo no la conegui.

Em criden molt l'atenció les basses. Son un element patrimonial molt important en el passat, quan la gestió de tots els recursos, per migrats, havia de ser estricta. Oimés, tractant-se d'un recurs tant fonamental com és l'aigua. Afortunadament, queden en aquell passat les penúries i, sense adonar-mos-en lo darrer any 2011 es varem complir 25 anys de l'arribada a Batea de l'aigua de l'Ebre, que va donar estabilitat i seguretat al subministrament.

A més, son sempre un punt de referència agradable, gairebé diria una excusa -si es necessitessin excuses- per a preparar una passejada per qualsevol cantó del terme.

Queda ben definit el perímetre de la bassa i encara hi ajuda el fet que el camí la volti completament. I la grisor dels joncs secs li donen un toc cromàtic especial, com de persona gran. L'aigua caiguda recentment evidencia que encara té una bona impermeabilització.

No he observat la existència de cap mur perimetral ni escaletes per a accedir al fons, per la qual cosa crec que es tracta d'una bassa de les dites planes. Un cartell procura per la neteja de l'aigua:

No podré incloure la bassa de la Pera Joana al cens de basses del terme de Batea que estic fent, poquet a poquet, perquè de fet pertany ja al terme de Gandesa, encara que, evidentment, aquest fet administratiu no li fa perdre pas cap valor.

Després vam seguir passejant en direcció Gandesa, deixant a la nostra esquerra lo Mas de Valls per a entrar al bosquet aturonat, de gran bellesa, alhora que de modèstia, que sembla expressar també alegria per l'aigua rebuda.

Al terra, el color viu d'un vesc, i el perfecte niu troncocònic de formigues.

I és que no hi ha més bellesa de formes que la que ens ofereix la naturalesa, fins i tot havent estat transformada parcialment per la mà de l'home.

El cel es torna amenaçador i haurem d'acurtar l'itinerari previst, de manera que prenem un altre camí per a retornar al camí vell de Gandesa, just en el punt on queda la resta del que va ser la Creu de la Saboga i retrocedir fins on tenim el cotxe. Vindrà ben just si no és que ens atrapa la pluja.

Sembla talment com si el cel ens caigués al damunt. Los mamatocúmuls prenen per moments la forma més propera a la seva pròpia definició i la llum fuig com espantada, com si la nit plantegés una batalla imprevista en ple migdia. Ja és tallar ben prim, que just arribar al cotxe comença el xàfec.

No he trobat en el cercador "Google" cap fotografia de la Creu de la Saboga, ni de quan era sencera ni del piló de la base que resta encara a lloc. Per això hi poso la que vaig fer, perquè cal que cal que sigui al "ciberespai", així com lo cartell que en dona explicació:

Restes de la Creu de la Saboga

Setmana Santa, llibres i excursió

Setmana Santa tardana al calendari. Que ha fet coincidir Dissabte Sant –l’antic Dissabte de Glòria- amb la diada de Sant Jordi.

Per això hem pogut estar a Batea només fins divendres, que la meva dona havia de ser a Barcelona a signar el seus llibres per la diada.

Però, això sí, hem mirat d’aprofitar al màxim la nostra estada des de diumenge de Rams.

Espero que s’hagi venut bé per Sant Jordi, i es segueixi venent bé, el llibre publicat recentment en celebració dels 50 anys de vida de la Cooperativa, del que son autors Josep Maria Pérez i Pere Rams, així com l’obra sobre Batea i la batalla de l’Ebre de Mossèn Josep Alanyà.
També hem sabut que ja podíem portar los fascicles a relligar corresponents al volum cinquè de "La Vila Closa".

Dimecres, amb uns amics vam anar a fer una excursió pel terme, en un matí magnífic de primavera.

Vam anar a passar pel costat del Camp del Romeret i baixar cap al camí de Caseres per a enfilar lo camí del Mosquit. Vam veure la bassa, el mas i vam pujar a la Punta del Mosquit per a fruir de la bonica vista.

La bassa del Mosquit

En baixar, l’esmorzar, que ja teníem feta la gana.

Mireu que en fan de goig les vinyes en este temps!

Després vam davallar a trobar novament el camí de Caseres, que vam seguir un tros avall, fins al trencall del camí que ens portaria a una altra bassa, la bassa de Forner (si no recordo malament). D’allí vam seguir avant cap al poble, passant pel tros de camí romà proper al Romeret per on havíem passat a la sortida.

Un tros del camí romà.

Aquest és el recorregut enregistrat per Gps: