Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris excursions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris excursions. Mostrar tots els missatges

divendres, 26 d’agost del 2016

De Riba Roja a Sant Francisco i La Fatarella

Enguany el raïm va més endarrerit, de manera que l'espectacle de la verema i els tractors carregats amunt i avall, que el Foraster procura no perdre's, haurà de quedar per a l'any vinent si Déu vol.
Queda temps de vacances doncs per a altres plaers, com ara el conèixer un lloc i un recorregut que, malgrat ser proper a d'altres que hem fet per la contrada, desconeixíem. Es tracta de Sant Francisco, a la Fatarella.
Un lloc deliciós l'existència del qual hem tingut coneixement mercès al llibre "Les Romeries de la Terra Alta",13 Excursions a Peu", de Juan Carlos Borrego Pérez, publicat per l'Editorial Piolet, i a la presentació del qual a Batea no vam poder assistir.
Però el tenen a la llibreria l'Arc, de manera que el vam poder aconseguir.

El llibre és molt interessant, doncs centra principalment l'atenció en el fet  tradicional de les romeries, en un atractiu treball de divulgació de les tradicionals a la Terra Alta. La explicació i les gràfiques dels itineraris de les romeries fan el llibre encara més interessant, doncs amb el seu ajut tot aquell qui vulgui conèixer, per a participar-hi un dia o per a visitar els lloc de romiatge, ho té ben a l'abast.


Sant Francisco és l'únic lloc que encara ens faltava per a conèixer, lluny de qualsevol mena de col·leccionisme, però, això sí, amb un cert desig d'exhaustivitat en el voler saber i veure de la comarca.


La romeria a Sant Francisco des de la Fatarella, a peu com s'escau a una romeria, és una distància que nosaltres no estem en condicions d'assumir, de manera que vam fer-nos el nostre propi itinerari en cotxe.
Vet aquí que vam anar fins a Riba Roja i vam prendre la carretera que puja a la Pobla de Massaluca.

Poc després de prendre-la vam desviar-nos per un camí ample que en surt a l'esquerra, amb els primer metres asfaltats, només els primers metres, que després segueix i s'endinsa per una vall preciosa, majoritàriament bosc, amb alguns cultius. El passeig amb el cotxe, lentament, per aquesta vall és una veritable delícia.
I s'arriba a Sant Francisco, on ens creuarem amb una de les dues úniques persones que trobarem en tot el recorregut: un biciclista que just s'entornava quan nosaltres arribàvem.


A pocs metres de l'ermita, al llit del torrent, hi ha la font dedicada a Sant Francesc Xavier, Sant Francisco, amb una majòlica amb la seva imatge, d'aigües que segons recull l'autor del llibre son bones per al guariment d'afeccions oculars. La qual cosa, afegida al desig que hom sempre té de fer el glopet d'una font, em porta a aprofitar el rajolinet que, modest però constant, dona fe que la sequera encara no és prou per a exhaurir la font, tot rentant-m'hi a més els ulls.

El racó de la vall té en aquest lloc una característica que crida la atenció, com és l'alçada de la paret de terra que les inmemorials avingudes de les aigües han anat gratant i enlairant, tot formant una petita "illa" on és l'ermita.
No seguirem exactament el recorregut de la romeria per anar cap a La Fatarella, doncs la excursió la fem en cotxe. Per això, i basant-nos en la cartografia hem triat aquell camí que sembla més adequat, per bé que no difereix massa del recorregut a peu.
Així, sortim de Sant Francisco i ens anem enlairant per la serra fins arribar a la part de dalt, on prendrem una desviació d'un km. aproximadament per anar a veure i guadir del Mirador de la Ribera, que com el seu nom indica és un excel·lent balcó damunt una bona part de la Ribera d'Ebre.
Així, des de l'embassament de Riba Roja al de Flix, la vista abasta tot aquell tram de l'Ebre, les muntanyes del Montsant, les de la Picossa i, més al fons, les muntanyes de Tivissa. Als nostres peus, la muntanya davalla, com assedegada, cap al riu. Un lloc realment bonic.

Retornem al Camí dels Valencians, que és el que hem anat seguint, ara ja dalt la carena i planejant més o menys, en direcció al poble. 
Camps ben arranjats dels cultius de secà propis del territori, amb clapes de bosc i una llum clara i soleiada, repartint-se arreu com arrossegada pel ventijol que tot ho pentina, fan d'aquest darrer tros del trajecte un veritable plaer per als sentits.

Un cotxe ve en sentit contrari quan som a l'alçada d'una estació elèctrica (que tal vegada emmagatzema l'energia dels molins de vent?). La segona i darrera persona que veurem en tot el nostre periple.

Sortim a la carretera i fem el poc tros que ens queda fins a La Fatarella. Un matí deliciós que la calor no ha arribat a fer feixuc, que ens ha permès de conèixer una mica aquells paratges. 

dissabte, 23 d’abril del 2011

Setmana Santa, llibres i excursió

Setmana Santa tardana al calendari. Que ha fet coincidir Dissabte Sant –l’antic Dissabte de Glòria- amb la diada de Sant Jordi.

Per això hem pogut estar a Batea només fins divendres, que la meva dona havia de ser a Barcelona a signar el seus llibres per la diada.
Però, això sí, hem mirat d’aprofitar al màxim la nostra estada des de diumenge de Rams.
Espero que s’hagi venut bé per Sant Jordi, i es segueixi venent bé, el llibre publicat recentment en celebració dels 50 anys de vida de la Cooperativa, del que son autors Josep Maria Pérez i Pere Rams, així com l’obra sobre Batea i la batalla de l’Ebre de Mossèn Josep Alanyà.
També hem sabut que ja podíem portar los fascicles a relligar corresponents al volum cinquè de "La Vila Closa".
Dimecres, amb uns amics vam anar a fer una excursió pel terme, en un matí magnífic de primavera.
Vam anar a passar pel costat del Camp del Romeret i baixar cap al camí de Caseres per a enfilar lo camí del Mosquit. Vam veure la bassa, el mas i vam pujar a la Punta del Mosquit per a fruir de la bonica vista.
La bassa del Mosquit
En baixar, l’esmorzar, que ja teníem feta la gana.
Mireu que en fan de goig les vinyes en este temps!
Després vam davallar a trobar novament el camí de Caseres, que vam seguir un tros avall, fins al trencall del camí que ens portaria a una altra bassa, la bassa de Forner (si no recordo malament). D’allí vam seguir avant cap al poble, passant pel tros de camí romà proper al Romeret per on havíem passat a la sortida.


Un tros del camí romà.

Aquest és el recorregut enregistrat per Gps:

dimarts, 31 d’agost del 2010

Excursió a dues basses.

El dia 27 prou feina teníem tots plegats en fer-nos passar la calor com podíem. Era aquell dia que en feia molta i que, si miraves la “tele”, tant afeccionada a “récords” i plusmarques,  encara te n’agafava més.
Sort que a Batea s’hi dorm com els àngels, cosa que els forasters procedents del litoral apreciem moltíssim.

La meva dona i jo ja teníem ganes de tornar a fer una bona passejada pel terme. A més de foraster a Batea, un altre adjectiu que m'és aplicable, aquest des de la infància, és el d'excursionista. 
Per això, quan diumenge, a les vuit, vaig veure que el termòmetre del balcó marcava 15 deliciosos graus, no ens ho vam pensar dues vegades.

Teníem interès en veure unes basses, de manera que amb plànol  –i ampolla d’aigua a la motxilla, per descomptat- vam anar cap a la bàscula i d’allí cap al camí del cementiri.
Feia uns dies, en una d’estes agradoses converses de vespre al carrer amb els veïns, m’havia interessat per l’ús de les basses, com es feia l’aprofitament de l’aigua en el seu temps, quin era el seu règim de propietat, etc. Molt interessant. Però com sol passar amb els golafres, m’he quedat amb un budell buit, de manera que miraré d’ampliar la informació.

Feia un ponent molt fresquet i el matí era clar. Lluent el blau del cel, de tal manera que si un pintor l’hagués volgut reproduir, probablement el resultat no hagués estat creïble.

I la lluna, fins gairebé a migdia, oferia el seu cercle en retrocés a la contemplació amb una gran claredat. Penso que si, si, ja ens ho han explicat això de la força de la gravetat, de l’equilibri entre forces centrífugues i centrípetes, però què voleu que us digui?: a mi em segueix semblant una meravella, quelcom miraculós, que un astre estigui allí “penjat”, com de fet també ho estem nosaltres.

Vam prendre el camí cap a la bassa de Cap de Martell. Allí, al costat del mas, el redol oferia el testimoni de retenir una certa humitat al fons, en forma de verdor de l’herba.

Després, l’airet ja d’esquena, vam enfilar en direcció a l’altra bassa objectiu de la passejada, la de les Forques. Però vam fer una mica de volteta per anar a veure, a distància, el tombant de la Vall del Pi i del Barranc de Poldo, objectiu d’una futura caminada.

A la bassa de les Forques l’únic senyal d’humitat era el llot quartejat per la sequedat.

Segur que un exercici d’imaginació que ens fes veure arribar un ramat amb el seu pastor a abeurar-se i el Mas de Figueres sencer, actiu, no es correspondria del tot amb el que devia ser aquella realitat. I és que el passat, vist des del present, no sol ser si no un petit tast .

D’allí vam prendre el camí del Calvari que ens retornaria a la vila. Tot perfecte.
Bé, tot no, que ens vam trobar amb alguna sorpresa desagradable. 
Indubtablement hi ha algú que no estima prou el terme.


Una caminada que val la pena. I que molt probablement repetirem. Aquí dessota hi poso el recorregut per a Gps, tot i que amb el mapa n’hi ha prou.