Tast al Balcó del Dipòsit del Picatxo

Venint del cantó de Nonasp era com més em fixava en el dipòsit, un bon punt de referència del Picatxo. 

La línia que dibuixa el perfil de Batea, el que ara se’n sol dir el skyline, és de tots cantons de la rosa dels vents una magnífica visió. 

Talment la del gran vaixell que amb les seves notables dimensions s’alça damunt la línia de l’horitzó, així la línia del poble vell s’alça damunt el conjunt vilatà. Una visió que s’ofereix a més, des que va entrar en servei la variant i la rotonda, als passavolants i als que hi faràn cap.

Parant-hi més atenció, el dipòsit mostrava amb les seves línies rectes un trencament amb la tortuositat de la resta dels edificis, fermament assentats damunt la roca, amb una singularitat que convidava a la interrogació. 

La utilitat del dipòsit, tant important anys enrera, va deixar de ser, i aquella vella i ja decrèpita construcció va ser aterrada. Batea i en particular el Picatxo, van guanyar en canvi un nou espai de lleure, una nova balconada a afegir al Puntalet, tot ampliant la visió de ponent a nord de tot el terme als seus peus.

En passar del Puntalet a la placeta on era el dipòsit, per l’escala de ferro, ens podem transportar per un moment a d’altres èpoques, i fitar el terme d’aquest cantó talment com devíen fer-ho els guaites armats d’altres temps. Per bé que de ben segur ells veien uns altres conreus.

Quan un espai canvia, quan neix, requereix un temps de consolidació per a prendre carta de naturalesa i confegir la nova realitat. Així, després d’arranajar-lo i il·luminar-lo, va patir les conseqüencies del pas dels brètols que a tot arreu hi ha, en forma de brutícia i trencament dels fanals. Però la consolidació, com dic, ha avançat, i ara l’espai és més net –encara es pot millorar- i els nous fanals donen una llum més amable i més dirigida al terra que destorba menys a les nits, si es vol alçar la mirada al cel estelat.

I heus aquí que enguany algú va saber copsar la bellesa que aquest lloc ofereix, de manera que per Festes Majors s’hi va fer un tast de vins al capvespre, que puc ben assegurar que va tenir una màgia especial.

Les darreres llums, ja escadusseres, de la posta es reflectien a les copes del tast de l’esperit de la terra fet vi.

Com a enamorat del Picatxo no puc si no felicitar als organitzadors de l’acte per l’encert tingut, tot desitjant que aquesta balconada, aquesta placeta del dipòsit, vagin tenint en endavant altres actes com el que esmento.

Em disculpo per la mala qualitat de les fotografies, fetes amb el mòbil.

Passejada i arbre magnífic.

Passejada curta, però bonica. Anar a la Font de Llavà sempre ve de gust.

També en este matí de calor prou moderada, encara que el sol sigui molt fort.

Bona protecció i a passejar una estoneta.
Farem un recorregut circular que ens agrada i que ja hem fet en alguna altra ocasió.

De la plaça baixem pel carrer de la Font, fins a l’ultima casa de l’esquerra. Pel costat mateix hi ha un senderó que comença a davallar cap uns bancals d’ametllers.

A diferència de la darrera ocasió, veiem que unes runes interrompen el camí, però cap problema, doncs es pot baixar al bancal i recuperar el camí.

Segueix baixant i just arribar a la vall ens trobem unes grans roques que causen impressió.

Al davant, el Mas de Català. Per arribar-hi el camí travessa la vall pel costat de les vinyes, que en aquestes dates fan molt i molt de goig. Sembla que la llum del sol jugui a traure diferents tonalitats de verd dels pàmpols.

Després d’aturar-nos uns moments a flairar la olor de la figuera, seguim pel llit de la vall entre hortets fins arribar al gran pollancre de la Font de Llavà.

 

Com més voltes el veig més m’enamora aquest pollancre. És un monument bateà. Un element important del patrimoni del poble, que el patrimoni dels pobles no només és arquitectònic, també és natural i paisagístic.

Al meu parer, per les seves dimensions i singularitat, així com pel fet de pertànyer a un espai emblemàtic com és la Font de Llavà, bé es mereixeria ésser declarat "Arbre d’interès local". Per cert, ara que hi penso, crec que Batea no té cap arbre amb aquesta declaració. Fora de d’Arnes, Prat de Comte i Horta, no conec que hi hagi als altres pobles cap arbre catalogat. I la declaració d’"Arbre d’interès local" –si no estic mal informat, i crec que no- la poden fer d’ofici els ajuntaments.

I bé, toca ara remuntar, això sí, pel cantó de la mica d’ombra, fins al carrer de la Font i tornar a la plaça.

Pel Mas de Santa Càndia

Estem a Batea pel "pont" de Tots Sants.

Fa un temps d'allò més plàcid pel que fa a temperatures i el dissabte decidim d'anar a conèixer un poc el cantó de Santa Càndia, del que hem sentit a parlar.

Comencem el recorregut a l'inici del camí que parteix just abans, venint de Batea per la carretera de Maella, de l'indicador de carreteres que anuncia l'entrada a l'Aragó. El camí és planer tota la excursió.

Santa Càndia

A la dreta de la porta, una rajola en diu que és la capella de Santa Càndia. El mas està molt ben arreglat i tot el conjunt fa molt de goig.

D'allí ens desviem cap a trobar el riu d'Algars, pel que baixa aigua amb moderació i el seguim riu avall per un camí ple de còdols, al començament, que després es va tornant còmode a mida que s'entra a les pinyeres. Precioses, per cert.

Fem la tornada més per l'interior, entre camps de presseguers els colors del quals ja tardoregen, potser més que les vinyes, que en aquest cantó, i encara en gairebé tot lo terme, encara aguanten força el verd.

Aquí tenim el recorregut.

Una Aproximació a les Basses Bateanes.

(Aquest article va ser publicat a "La Vila Closa", butlletí nº 104 de juny 2012.)

A la porta de l'ajuntament una placa de “Poviba”, agrupació dels municipis de la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs i Batea, els escuts dels quals son a l'esquerra de la placa, ens recorda que el 22 de juny de 1986 va arribar a Batea l'aigua de l'Ebre. Un fet cabdal per a la Vila, no cal dir-ho, ara que fins i tot s'ha pogut generalitzar el rec a les vinyes.

De tots és sabut que fins aleshores els problemes de subministrament d’aigua eren constants. Només dos anys abans, per exemple, el dia 29 de setembre de 1984, ens ho recorda una notícia del corresponsal de La Vanguardia en ocasió de la adjudicació de les obres: “La Dirección General de Obras Hidráulicas del Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo ha adjudicado las obras necesarias para el abastecimiento de aguas a las poblaciones de los municipios de Batea, Vilalba dels Arcs y La Pobla de Massaluca. El montante económico de esta actuación supera la cantidad de 170 millones de pesetas.

Con las obras a realizar se solucionará la problemática situación ocasionada por la falta de agua que, desde hace tiempo, padecen estos tres núcleos de población de la

comarca de la Terra Alta.”

L’any passat doncs, es van complir els 25 anys d’aquella efemèride, una fita que no passa desapercebuda, per bé que –i és molt humà- les comoditats i el progrés, als que ràpidament ens acostumem, fan que releguem a un cert oblit aquelles circumstàncies anteriors molt menys favorables. És a dir, unes circumstàncies de precarietat  que abasten tota la història anterior a aquell 1986.

Que es diu aviat. 

Uns elements fonamentals en les terres poc humides van ser les basses per a la captació de l’aigua de la pluja, basses que al terme de Batea tenen una importància cabdal. I que, lògicament, han caigut en desús amb l'arribada de l'aigua de l'Ebre.

És un patrimoni que tenim i que hauria de permetre explicar a les noves generacions i persones interessades, moltes  de les circumstàncies determinants per a la vida diària, i de les mateixes relacions socials i econòmiques dels temps pretèrits propers o llunyans. No en va el grau de disponibilitat de l'aigua ha estat un element determinant de les cultures.

En les nostres passejades excursionistes pel terme, a peu, que és la millor manera de gaudir i conèixer el país, les basses em van cridar la atenció des del primer moment. Diria simplement que la visió dels sots, els canyars, joncs i altres plantes que hi creixen a l'empara de la humitat que roman als fons, les escaletes per a baixar-hi, interpel·len, esperonen a saber-ne més coses.

(bassa de la Teuleria, amb part del llenç del mur perimetral i les escales)

Crec que val la pena fixar la nostra atenció sobre les basses, la qual cosa no tant sols és interessant pel que s’ha dit, si no que, a més, és oportú, atès que l'inexorable pas del temps i la no utilització de les basses les aboca al deteriorament, i en altres casos fins i tot a la pràctica desaparició.

(bassa de Cap de Martell)

Molts son els aspectes a estudiar i valorar de les basses. Sense ser exhaustius, en podríem enumerar alguns: nombre de basses del nostre terme, tipologia, propietat pública o privada, dimensions, sistemes d'impermeabilització, manteniment, ubicació en relació a les cabanyeres o carrerades, biodiversitat, etc..

En una primera aproximació al coneixement de les basses, he pretès saber el nombre de les que pertanyen al terme de Batea i la seva localització precisa en el territori per, a continuació, procedir a esbrinar tipologia i demés circumstàncies rellevants, centrant-nos només en les basses no urbanes. Una feina feixuga que ja compta però amb antecedents, com els continguts a l'obra de Mossèn Josep Alanyà i Roig,  “Batea i el Seu Terme Municipal”. (1) I que treballo per a complementar per via cartogràfica (l'Institut Cartogràfic de Catalunya i altra cartografia a l'abast) i pel testimoniatge oral, a més de les imprescindibles i agradoses caminades pel terme.

Val a dir que en la primera recollida de dades d'aquesta primera aproximació, que s'ha de prendre encara amb tota la prudència, per la possible duplicitat d'algunes de les registrades i per la existència encara desconeguda d'altres, podem comptabilitzar amb un marge d'error raonable un nombre no inferior a  les 50 basses al terme.

(bassa de les Torres)

Per a fer-nos una idea de la importància d’aquest patrimoni val la pena mirar d’establir algun tipus de relació:

L’illa de Menorca, com és sabut, té la catalogació de Reserva de la Biosfera, catalogació atorgada per la Unesco el 1993. Allí es va posar en marxa un programa, amb nom de “Life Basses” per a l’estudi i conservació de les basses. Segons dades d’aquest programa(2), Menorca, amb una extensió de 701 quilòmetres quadrats, té censades 80 basses, la qual cosa ens dona una proporció d'una bassa per a cada 8,87 km. quadrats.

Doncs bé, a Batea, amb un terme de 127,55 quilòmetres quadrats, les cinquanta basses donen una bassa per cada 2,55 quilòmetres quadrats. Aproximadament doncs, tres vegades més que Menorca.

Evidentment, les condicions pluviomètriques i la morfologia del terreny presenten diferències entre Menorca i el terme de Batea, però per a tenir una idea de la importància d'aquest patrimoni bateà, crec que la comparació és prou oportuna.

(bassa del Mas de Riello)

Com dic, a l'inici, aquesta és una primera aproximació a les basses que, crec, valdria la pena aprofundir en la mida del possible. 

(1) “Batea i el Seu Terme Municipal”, Volum II, pàgines 188 a 198. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Diputació de Tarragona, 1994.

(2) Veure: http://web2.cime.es/lifebasses/ca/index.php

Molt de Fato

Dijous passat va haver-hi a l'Ajuntament la presentació del llibre "Terra Alta molt de fato", amb relativament poca presència de públic, probablement perquè la hora, les sis de la tarde, no era la més adient. Però necessitats d'adequació amb altres actes del programa de festes majors va fer que es fes en aquesta hora.

És un llibre fet per varis autors, tants com pobles té la Terra Alta, cada un dels autors parlant del seu. Amb plena llibertat, com es va dir a la presentació, per a fer-ho de la manera que cregués més convenient.
Cada capítol -cada poble- amb una aquarel·la a l'inici i amb moltes fotografies de llocs per a il·lustrar el text, fotografies que, en no portar peu de foto per decisió dels editors, vol estimular a la curiositat i la cerca dels llocs de les imatges.

El capítol de Batea és de Pere Rams, que va ser qui va fer la presentació, acompanyat de altres tres coautors.

El resultat és, al meu parer, un llibre molt ben editat, amb informació prou interessant sobre tot "lo fato" que hi ha per a descobrir a la comarca, de agradable lectura -i visió pel que fa a les fotos- que és de desitjar que tingui molt bona acollida.

A més, per la qualitat del paper, cobertes, de l'edició en general, és un d'aquells llibres molt adequats per a regalar. Tant amb la intenció de donar a conèixer la Terra Alta com pel simple fet de posseir-lo.

Los Cossis no son cosins

Posta de sol al Toll dels Cossis l'agost de l'any passat

Amb molta freqüència entro al web de l'Institut Cartogràfic de Catalunya , que cada dia trobo que està millor. Per als que som excursionistes resulta imprescindible així com per als amants del País, la seva geografia i toponímia. Sense oblidar, naturalment, els usos professionals.

L'altre dia estava mirant-me la zona bateana de l'Algars i quina no va ser la meva sorpresa quan, en aproximar més el mapa, em vaig trobar que el Toll dels Cossis no apareixia amb aquest nom, si no amb el nom del "Toll dels Cosins".

(Cliqueu damunt la fotografia per a ampliar-la).

Per assegurar-me que no m'havia equivocat jo, vaig posar el nom "Toll dels Cossis" a l'espai de cerca de topònims que té establerta la pròpia web: no apareixia res amb aquest nom. Per tant, el nom del Toll dels Cossis estava malament a la cartografia.

La pròpia aplicació del web, quan mostra el mapa que se sol·licita, té unes opcions, entre les quals la opció "Notifica error". De manera que vaig notificar a l'Institut l'error en el nom.

És de suposar que l'ICC fa les comprovacions adients per a confirmar -o desmentir- la validesa de les comunicacions que rep en aquest sentit, per la qual cosa en endavant podrem tenir correctament a la cartografia el nom del Toll dels Cossis.

També suposo que s'em comunicarà la resolució en resposta al meu avís. La qual cosa ja comentaré en aquest mateix blog quan es produeixi.

Missa a Pinyeres

Dilluns passat va ser Sant Salvador. I el dia abans, diumenge, es va celebrar la missa a Sant Salvador de Pinyeres.

Pels altaveus de Batea havia estat anunciat, de manera que  vam anar-hi. Anar a Pinyeres sempre m'agrada, per bé que anar-hi té el gust agredolç de la bellesa austera del paisatge combinada amb la tristesa que fa de veure tot el poble aterrat.

Però l'església em sembla en ella mateixa, per la seva pròpia existència, pobra i digne, com un cant d'esperança que es resisteix en emmudir. Gràcies als esforços de determinades persones que així han expressat i expressen el seu amor pel lloc. Amor, en molts dels cassos, eixit d'experiències vitals, sovint d'infància i joventut, a Pinyeres.

Res hi ha de més veritable que el futur és incert, i així res podem saber del que pugui esdevenir en endavant a Pinyeres, però el campanar d'espadanya de l'església, dret i eixerit, sembla dir-nos tot punxant el cel de la voluntat d'existir i de l'afirmació d'un present resistent a la vall. Més enllà però del que és el poble, les vinyes i camps conreats, tenyint de verd el paisatge, ens parlen d'una activitat profitosa, potent.

El temps ens va reservar un matí agradable. La missa, puntualment a les nou, va reunir les vint-i-cinc persones aproximadament, procedents de Batea i de Nonasp, que hi vam acudir en una celebració gairebé intima.

I va tornar a sonar la campana a Pinyeres. No dalt el campanar, però si al costat de la porta, prèviament portada i després retirada, fins a la propera celebració.

Després, un petit i agradable refrigeri i la conversa animada, plena de records i joia al mateix temps. I cadascú cap a casa seva.

Serà fins l'any vinent, si Déu vol.