Excursió a dues basses.

El dia 27 prou feina teníem tots plegats en fer-nos passar la calor com podíem. Era aquell dia que en feia molta i que, si miraves la “tele”, tant afeccionada a “récords” i plusmarques,  encara te n’agafava més.

Sort que a Batea s’hi dorm com els àngels, cosa que els forasters procedents del litoral apreciem moltíssim.

La meva dona i jo ja teníem ganes de tornar a fer una bona passejada pel terme. A més de foraster a Batea, un altre adjectiu que m'és aplicable, aquest des de la infància, és el d'excursionista. 

Per això, quan diumenge, a les vuit, vaig veure que el termòmetre del balcó marcava 15 deliciosos graus, no ens ho vam pensar dues vegades.

Teníem interès en veure unes basses, de manera que amb plànol  –i ampolla d’aigua a la motxilla, per descomptat- vam anar cap a la bàscula i d’allí cap al camí del cementiri.

Feia uns dies, en una d’estes agradoses converses de vespre al carrer amb els veïns, m’havia interessat per l’ús de les basses, com es feia l’aprofitament de l’aigua en el seu temps, quin era el seu règim de propietat, etc. Molt interessant. Però com sol passar amb els golafres, m’he quedat amb un budell buit, de manera que miraré d’ampliar la informació.

Feia un ponent molt fresquet i el matí era clar. Lluent el blau del cel, de tal manera que si un pintor l’hagués volgut reproduir, probablement el resultat no hagués estat creïble.

I la lluna, fins gairebé a migdia, oferia el seu cercle en retrocés a la contemplació amb una gran claredat. Penso que si, si, ja ens ho han explicat això de la força de la gravetat, de l’equilibri entre forces centrífugues i centrípetes, però què voleu que us digui?: a mi em segueix semblant una meravella, quelcom miraculós, que un astre estigui allí “penjat”, com de fet també ho estem nosaltres.

Vam prendre el camí cap a la bassa de Cap de Martell. Allí, al costat del mas, el redol oferia el testimoni de retenir una certa humitat al fons, en forma de verdor de l’herba.

Després, l’airet ja d’esquena, vam enfilar en direcció a l’altra bassa objectiu de la passejada, la de les Forques. Però vam fer una mica de volteta per anar a veure, a distància, el tombant de la Vall del Pi i del Barranc de Poldo, objectiu d’una futura caminada.

A la bassa de les Forques l’únic senyal d’humitat era el llot quartejat per la sequedat.

Segur que un exercici d’imaginació que ens fes veure arribar un ramat amb el seu pastor a abeurar-se i el Mas de Figueres sencer, actiu, no es correspondria del tot amb el que devia ser aquella realitat. I és que el passat, vist des del present, no sol ser si no un petit tast .

D’allí vam prendre el camí del Calvari que ens retornaria a la vila. Tot perfecte.

Bé, tot no, que ens vam trobar amb alguna sorpresa desagradable. 

Indubtablement hi ha algú que no estima prou el terme.

Una caminada que val la pena. I que molt probablement repetirem. Aquí dessota hi poso el recorregut per a Gps, tot i que amb el mapa n’hi ha prou.

Presentació d'un llibre

"LA BATALLA DE L'EBRE

Batea, d'objectiu militar

a primera línia

de reraguarda."
de

Josep Alanyà i Roig

Ahir, 19 d’agost, va ser presentat, a les vuit del vespre i a la sala de la Casa de la Vila, que va resultar petita, en un acte multitudinari pel que solen ser els actes de presentació de llibres.

I és que la ocasió era especial i així va ser entès pel públic, bateà i foraster,  que vam omplir el local.

De moment només he tingut el temps de sotmetre el llibre a aquesta mena de primer contacte encuriosit que es fa d’un llibre com a objecte físic que és: sospesar-lo, veure’n el gruix, les cobertes, fixar-se en el títol, l’autor, la imatge de portada, etc..

El llibre és, en estos primers moments,  una capsa tancada susceptible d’oferir-nos tal vegada coneixements i emocions que la lectura tranquil·la o àvida, segons cadascú, s’encarregarà de confirmar o no.

Tot i ser foraster, tinc el plaer de conèixer personalment Josep Alanyà i Roig, l’autor –qui no coneix Mossèn Alanyà a Batea?-, amb qui, a més, compartim Picatxo, i de saber de la  enorme vàlua intel·lectual i humana de la seva obra, que l'ha portat a ultrapassar merescudament l’àmbit dels seus sempre estimats i treballats orígens bateans. En lloc massa modest al meu entendre, al final del llibre, una pàgina parla de l'autor i les seves obres.

És per això que en una de les breus i sempre interessants converses mantingudes amb ell, em vaig alegrar molt de saber que estava treballant en un llibre en relació a la Batalla de l’Ebre i Batea.

I me’n vaig alegrar molt perquè, que fos Josep Alanyà qui endegués una tasca així, ja era tota una garantia que un tema i una època tant delicada encara avui, més en un poble per les seves especials connotacions de veïnatge, seria tractat amb el rigor historiogràfic, la profunditat documental i la sensibilitat humana que informen, amaren, les obres que d’ell he llegit fins ara.

I sé que no m’equivocava: els seus esforços per contenir la emoció en el moment de llegir la dedicatòria del llibre, en la seva presentació, ho van certificar.

Crec modestament que van errats aquells que han vingut considerant la història local com gènere menor, apreciació que es bat en retirada però que encara perviu. Ans al contrari, afirmo que no hi ha manera d’apropar-se a una concepció acurada, a una claredat  interpretativa dels processos històrics, sense el seu marc local, tant important, com a mínim, com el marc general del País.

En aquest sentit i d’altres relacionats, comparteixo les reflexions que l’escriptora Júlia Costa, la meva dona, fa avui al seu blog.

No dubto que estem davant una gran obra de la història de la guerra a Catalunya, centrada en Batea.

La seva lectura ho confirmarà. Sé que tenim per davant moltes hores per a delectar-nos en la lectura del llibre, lectura auxiliada amb el visionat i la interpretació del generós nombre de fotografies, esquemes i plànols.

El “Foraster al Picatxo” constata que Batea i els amants de la història, estem d’enhorabona.

No mos va tocar

Mala sort. No mos va tocar cap dels premis del fato de carro.
Teniem uns quants numeros més, però res de res.


M'agrada el moment del sorteig a la fira medieval, amb molta gent davant l'ajuntament i els crits dels afortunats, com si estessen al bingo i cridessen "fila" -que serien los premis quart a segon- o "bingo!" que seria lo primer.


M'he guardat esta butlleta de record del Mercat Medieval 2010. I així, escanejada, no ocupa lloc.

La Exposició de Poesia i Fotografia

No vam ser a la Setmana Cultural, però sí que vam ser a temps de veure la exposició dels treballs de poesia i fotografia als baixos de l'Ajuntament.


Bona feina, especialment dels xiquets.


I felicitacions a tots los guanyadors i guanyadores.

Lo Puntalet

Si hi ha un lloc del que és ben fàcil enamorar-se a la primera, aquest és lo Puntalet. Si més no és el que em va passar a mi.

Dalt de tot del Picatxo, allà on s’acaba el carrer Laberint, enlairat i abocat a ponent, el petit espai, amb tres bancs, és el mirador serè de les simfonies del sol ponent i del terme que s’allarga, gairebé cercant l’infinit, cap a l’Aragó.

Una fila de xiprers li donen –encara- un toc de verdor, i als peus dels xiprers hi havia fins fa poc uns galans de nit que tot ho perfumaven.

Un veí, que Déu tingui a la seva Glòria, se’n cuidava amatent de regar-los i recordo que feien molt de goig.

M’he passat moltes estones assegut a un dels seus bancs, admirant un paisatge amable, planer, lluminós,  a voltes amenaçant quan el núvols vénen de ponent, trobant el puntet que mira el cel del magnífic i monumental xiprer de la Sínia Figueres, allà, a la llunyania.

I algun dia d’hivern, tapat fins al ulls, he provat d’aguantar cinc minuts de rellotge les embranzides violentes del cerç.

Amb freqüència, a les nits d’estiu, la conversa a la fresca amb veïns  esdevenen estones impagables.

Ara, amb les obres, haurem d’esperar.

Com quedarà lo Puntalet?, em pregunto. 

Les obres de transformació del Picatxo van avançant i els canvis son notables. Pel que he sentit quedarà arranjat, també com a mirador. 

Ara, els bancs fora, sense galans de nit, una rasa oberta comença la transformació del Puntalet.
Esperem-ne lo millor.

Més nevada

Ahir vaig saber, m'ho va dir el seu autor, que havia "penjat" al "Youtube" un videu de la gran nevada d'enguany, de la que jo parlava aquí.


És un video molt ben fet i les imatges son impactants. Llàstima que se m'ha fet curt. Val la pena veure'l.
Amb la felicitació al seu autor, aquí el tenim:

Obres al Picatxo

Arribem el Dijous Sant a la caseta per a passar-hi estos dies de Setmana Santa i constatem que ja han començat les, de temps anunciades, obres als carrers del Picatxo. Obres complexes atesa la remodelació urbana prevista, amb supressió dels dipòsits i creació d’una placeta, i arranjament dels carrers, segons sembla.

Perfecte! D’acord que tota obra comporta molèsties, però les entomarem amb gust per la previsible millora que significaràn.

Amb el ferm rebentat, les conduccions d’aigua han estat substituïdes per una xarxa aèria de conduccions de goma que fan uns especials dibuixos a les parets.

N’hi ha per uns mesos, sembla ser, de manera que anirem veient com avança la remodelació i com lo Picatxo va variant de fesomia.

De moment, el que ja ha canviat i molt és la línia de paisatge urbà vista del cantó del cementiri vell. La nova “sky line”, com s’ha posat de moda dir, sense el quadrat del dipòsit, que encara s’està aterrant, és ben diferent i, em sembla, més harmònica.

Com en esta fotografia que segueix. 

Llàstima, això sí, de la situació del desmont que es va fer, fins a sota mateix del Portalet, que sembla que és per a construcció d'habitatges, en lloc que a mi m'apareix com a poc encertat: no hauria estat millor una zona verda dessota mateix del Picatxo?