De Riba Roja a Sant Francisco i La Fatarella

Enguany el raïm va més endarrerit, de manera que l'espectacle de la verema i els tractors carregats amunt i avall, que el Foraster procura no perdre's, haurà de quedar per a l'any vinent si Déu vol.

Queda temps de vacances doncs per a altres plaers, com ara el conèixer un lloc i un recorregut que, malgrat ser proper a d'altres que hem fet per la contrada, desconeixíem. Es tracta de Sant Francisco, a la Fatarella.

Un lloc deliciós l'existència del qual hem tingut coneixement mercès al llibre "Les Romeries de la Terra Alta",13 Excursions a Peu", de Juan Carlos Borrego Pérez, publicat per l'Editorial Piolet, i a la presentació del qual a Batea no vam poder assistir.

Però el tenen a la llibreria l'Arc, de manera que el vam poder aconseguir.

El llibre és molt interessant, doncs centra principalment l'atenció en el fet  tradicional de les romeries, en un atractiu treball de divulgació de les tradicionals a la Terra Alta. La explicació i les gràfiques dels itineraris de les romeries fan el llibre encara més interessant, doncs amb el seu ajut tot aquell qui vulgui conèixer, per a participar-hi un dia o per a visitar els lloc de romiatge, ho té ben a l'abast.

Sant Francisco és l'únic lloc que encara ens faltava per a conèixer, lluny de qualsevol mena de col·leccionisme, però, això sí, amb un cert desig d'exhaustivitat en el voler saber i veure de la comarca.

La romeria a Sant Francisco des de la Fatarella, a peu com s'escau a una romeria, és una distància que nosaltres no estem en condicions d'assumir, de manera que vam fer-nos el nostre propi itinerari en cotxe.

Vet aquí que vam anar fins a Riba Roja i vam prendre la carretera que puja a la Pobla de Massaluca.

Poc després de prendre-la vam desviar-nos per un camí ample que en surt a l'esquerra, amb els primer metres asfaltats, només els primers metres, que després segueix i s'endinsa per una vall preciosa, majoritàriament bosc, amb alguns cultius. El passeig amb el cotxe, lentament, per aquesta vall és una veritable delícia.

I s'arriba a Sant Francisco, on ens creuarem amb una de les dues úniques persones que trobarem en tot el recorregut: un biciclista que just s'entornava quan nosaltres arribàvem.

A pocs metres de l'ermita, al llit del torrent, hi ha la font dedicada a Sant Francesc Xavier, Sant Francisco, amb una majòlica amb la seva imatge, d'aigües que segons recull l'autor del llibre son bones per al guariment d'afeccions oculars. La qual cosa, afegida al desig que hom sempre té de fer el glopet d'una font, em porta a aprofitar el rajolinet que, modest però constant, dona fe que la sequera encara no és prou per a exhaurir la font, tot rentant-m'hi a més els ulls.

El racó de la vall té en aquest lloc una característica que crida la atenció, com és l'alçada de la paret de terra que les inmemorials avingudes de les aigües han anat gratant i enlairant, tot formant una petita "illa" on és l'ermita.

No seguirem exactament el recorregut de la romeria per anar cap a La Fatarella, doncs la excursió la fem en cotxe. Per això, i basant-nos en la cartografia hem triat aquell camí que sembla més adequat, per bé que no difereix massa del recorregut a peu.

Així, sortim de Sant Francisco i ens anem enlairant per la serra fins arribar a la part de dalt, on prendrem una desviació d'un km. aproximadament per anar a veure i guadir del Mirador de la Ribera, que com el seu nom indica és un excel·lent balcó damunt una bona part de la Ribera d'Ebre.

Així, des de l'embassament de Riba Roja al de Flix, la vista abasta tot aquell tram de l'Ebre, les muntanyes del Montsant, les de la Picossa i, més al fons, les muntanyes de Tivissa. Als nostres peus, la muntanya davalla, com assedegada, cap al riu. Un lloc realment bonic.

Retornem al Camí dels Valencians, que és el que hem anat seguint, ara ja dalt la carena i planejant més o menys, en direcció al poble. 

Camps ben arranjats dels cultius de secà propis del territori, amb clapes de bosc i una llum clara i soleiada, repartint-se arreu com arrossegada pel ventijol que tot ho pentina, fan d'aquest darrer tros del trajecte un veritable plaer per als sentits.

Un cotxe ve en sentit contrari quan som a l'alçada d'una estació elèctrica (que tal vegada emmagatzema l'energia dels molins de vent?). La segona i darrera persona que veurem en tot el nostre periple.

Sortim a la carretera i fem el poc tros que ens queda fins a La Fatarella. Un matí deliciós que la calor no ha arribat a fer feixuc, que ens ha permès de conèixer una mica aquells paratges. 

Jorn Nou

És el nom de la revista i alhora, una metàfora. El nom de la nova revista i el nom d’aquest racó tant especial que entre les roques que sostenen lo Picatxo i els murs de l’església, mira al llevar-se del sol, tot oferint-nos cada dia el seu naixement, el naixement d’un jorn nou.

Sabia pels amics del Patronat que s’estava treballant en la nova revista, una revista que omplís el buit que deixava la fi de l’existència d’un publicació tant rellevant per al poble, com va ser “La Vila Closa”, tot oferint uns canvis necessaris per a adaptar la publicació als nous temps, tant pel que fa a contingut com a tipografia, imatges i en general, la presentació.

Ens ho avançàven per la pàgina del “Facebook” i ara ja la tenim a les mans. I fa força goig. Un treball reeixit que tinc el convenciment que ens ha de donar moltes satisfaccions. Felicitem-nos-en.

L' adéu per Quedar de “La Vila Closa”

Tot té un final. Precisament perquè tot comença.

Principi i final son dos esdeveniments capitals que permeten establir un temps i un espai per a tota cosa, per a tota vida. Son els extrems, els límits, l’alfa i l’omega, entre les quals allò es desenvolupa. I al final és l'obra el que romàn mentre inici i final passen a ser fets accessoris.

Em sigui perdonada aquesta petita elucubració que em resulta inevitable davant l’adéu a la “revista” “Vila Closa”. I poso el mot revista entre cometes perquè, tot i que anava apareixent per facsímils col·leccionables i posteriorment relligables, la “Vila Closa” era molt més que una revista.

Poc ve a saber qui no hi participa, de tot allò que es cou al voltant de la feina per a tirar endavant una obra d’aquesta importància, realment extraordinària per a una vila de les dimensions de Batea. Per be que pugui suposar-ho.

Però si es té interès en el poble on ha anat a raure, ni que sigui per temporades o dies esparsos en l’any, se’n adona ràpidament que disposar d’una obra com la “Vila Closa” és un goig, un privilegi.

Que vam voler fruir des que en vam tenir coneixement, de manera que ens hi vam subscriure associant-nos al Patronat Pro Batea.

Ara, en l’hora del adéu a la publicació, l’obra feta, assolida, queda a la vista de tothom. Definitivament.

La vida de les coses, com de les persones, te èpoques millors que d’altres, però és el conjunt allò que li’n dona el valor. I certament la “Vila Closa” ha tingut  un valor determinant dins l’espai cultural de la vila de Batea i tot un exemple del que es pot fer des de la voluntat i l'esforç. Ha estat una fita de la màxima importància.

El Foraster al Picatxo, expressa l’agraïment a tots aquells qui hi han treballat, i molt especialment  a mossèn Josep Alanyà, ànima de la “Vila Closa”, que tants esforços i tanta saviesa hi ha esmerçat per molts anys, i que ens han permès de conèixer tants i tants aspectes de la història de Batea.

L'obra, el testimoni, queda. Imprescindible per a la consulta i lectura de qui vulgui saber. Per això és un adéu sense comiat, encara que això pugui semblar una contradicció "in terminis". 

Tast al Balcó del Dipòsit del Picatxo

Venint del cantó de Nonasp era com més em fixava en el dipòsit, un bon punt de referència del Picatxo. 

La línia que dibuixa el perfil de Batea, el que ara se’n sol dir el skyline, és de tots cantons de la rosa dels vents una magnífica visió. 

Talment la del gran vaixell que amb les seves notables dimensions s’alça damunt la línia de l’horitzó, així la línia del poble vell s’alça damunt el conjunt vilatà. Una visió que s’ofereix a més, des que va entrar en servei la variant i la rotonda, als passavolants i als que hi faràn cap.

Parant-hi més atenció, el dipòsit mostrava amb les seves línies rectes un trencament amb la tortuositat de la resta dels edificis, fermament assentats damunt la roca, amb una singularitat que convidava a la interrogació. 

La utilitat del dipòsit, tant important anys enrera, va deixar de ser, i aquella vella i ja decrèpita construcció va ser aterrada. Batea i en particular el Picatxo, van guanyar en canvi un nou espai de lleure, una nova balconada a afegir al Puntalet, tot ampliant la visió de ponent a nord de tot el terme als seus peus.

En passar del Puntalet a la placeta on era el dipòsit, per l’escala de ferro, ens podem transportar per un moment a d’altres èpoques, i fitar el terme d’aquest cantó talment com devíen fer-ho els guaites armats d’altres temps. Per bé que de ben segur ells veien uns altres conreus.

Quan un espai canvia, quan neix, requereix un temps de consolidació per a prendre carta de naturalesa i confegir la nova realitat. Així, després d’arranajar-lo i il·luminar-lo, va patir les conseqüencies del pas dels brètols que a tot arreu hi ha, en forma de brutícia i trencament dels fanals. Però la consolidació, com dic, ha avançat, i ara l’espai és més net –encara es pot millorar- i els nous fanals donen una llum més amable i més dirigida al terra que destorba menys a les nits, si es vol alçar la mirada al cel estelat.

I heus aquí que enguany algú va saber copsar la bellesa que aquest lloc ofereix, de manera que per Festes Majors s’hi va fer un tast de vins al capvespre, que puc ben assegurar que va tenir una màgia especial.

Les darreres llums, ja escadusseres, de la posta es reflectien a les copes del tast de l’esperit de la terra fet vi.

Com a enamorat del Picatxo no puc si no felicitar als organitzadors de l’acte per l’encert tingut, tot desitjant que aquesta balconada, aquesta placeta del dipòsit, vagin tenint en endavant altres actes com el que esmento.

Em disculpo per la mala qualitat de les fotografies, fetes amb el mòbil.

Passejada i arbre magnífic.

Passejada curta, però bonica. Anar a la Font de Llavà sempre ve de gust.

També en este matí de calor prou moderada, encara que el sol sigui molt fort.

Bona protecció i a passejar una estoneta.
Farem un recorregut circular que ens agrada i que ja hem fet en alguna altra ocasió.

De la plaça baixem pel carrer de la Font, fins a l’ultima casa de l’esquerra. Pel costat mateix hi ha un senderó que comença a davallar cap uns bancals d’ametllers.

A diferència de la darrera ocasió, veiem que unes runes interrompen el camí, però cap problema, doncs es pot baixar al bancal i recuperar el camí.

Segueix baixant i just arribar a la vall ens trobem unes grans roques que causen impressió.

Al davant, el Mas de Català. Per arribar-hi el camí travessa la vall pel costat de les vinyes, que en aquestes dates fan molt i molt de goig. Sembla que la llum del sol jugui a traure diferents tonalitats de verd dels pàmpols.

Després d’aturar-nos uns moments a flairar la olor de la figuera, seguim pel llit de la vall entre hortets fins arribar al gran pollancre de la Font de Llavà.

 

Com més voltes el veig més m’enamora aquest pollancre. És un monument bateà. Un element important del patrimoni del poble, que el patrimoni dels pobles no només és arquitectònic, també és natural i paisagístic.

Al meu parer, per les seves dimensions i singularitat, així com pel fet de pertànyer a un espai emblemàtic com és la Font de Llavà, bé es mereixeria ésser declarat "Arbre d’interès local". Per cert, ara que hi penso, crec que Batea no té cap arbre amb aquesta declaració. Fora de d’Arnes, Prat de Comte i Horta, no conec que hi hagi als altres pobles cap arbre catalogat. I la declaració d’"Arbre d’interès local" –si no estic mal informat, i crec que no- la poden fer d’ofici els ajuntaments.

I bé, toca ara remuntar, això sí, pel cantó de la mica d’ombra, fins al carrer de la Font i tornar a la plaça.

Pel Mas de Santa Càndia

Estem a Batea pel "pont" de Tots Sants.

Fa un temps d'allò més plàcid pel que fa a temperatures i el dissabte decidim d'anar a conèixer un poc el cantó de Santa Càndia, del que hem sentit a parlar.

Comencem el recorregut a l'inici del camí que parteix just abans, venint de Batea per la carretera de Maella, de l'indicador de carreteres que anuncia l'entrada a l'Aragó. El camí és planer tota la excursió.

Santa Càndia

A la dreta de la porta, una rajola en diu que és la capella de Santa Càndia. El mas està molt ben arreglat i tot el conjunt fa molt de goig.

D'allí ens desviem cap a trobar el riu d'Algars, pel que baixa aigua amb moderació i el seguim riu avall per un camí ple de còdols, al començament, que després es va tornant còmode a mida que s'entra a les pinyeres. Precioses, per cert.

Fem la tornada més per l'interior, entre camps de presseguers els colors del quals ja tardoregen, potser més que les vinyes, que en aquest cantó, i encara en gairebé tot lo terme, encara aguanten força el verd.

Aquí tenim el recorregut.

Una Aproximació a les Basses Bateanes.

(Aquest article va ser publicat a "La Vila Closa", butlletí nº 104 de juny 2012.)

A la porta de l'ajuntament una placa de “Poviba”, agrupació dels municipis de la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs i Batea, els escuts dels quals son a l'esquerra de la placa, ens recorda que el 22 de juny de 1986 va arribar a Batea l'aigua de l'Ebre. Un fet cabdal per a la Vila, no cal dir-ho, ara que fins i tot s'ha pogut generalitzar el rec a les vinyes.

De tots és sabut que fins aleshores els problemes de subministrament d’aigua eren constants. Només dos anys abans, per exemple, el dia 29 de setembre de 1984, ens ho recorda una notícia del corresponsal de La Vanguardia en ocasió de la adjudicació de les obres: “La Dirección General de Obras Hidráulicas del Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo ha adjudicado las obras necesarias para el abastecimiento de aguas a las poblaciones de los municipios de Batea, Vilalba dels Arcs y La Pobla de Massaluca. El montante económico de esta actuación supera la cantidad de 170 millones de pesetas.

Con las obras a realizar se solucionará la problemática situación ocasionada por la falta de agua que, desde hace tiempo, padecen estos tres núcleos de población de la

comarca de la Terra Alta.”

L’any passat doncs, es van complir els 25 anys d’aquella efemèride, una fita que no passa desapercebuda, per bé que –i és molt humà- les comoditats i el progrés, als que ràpidament ens acostumem, fan que releguem a un cert oblit aquelles circumstàncies anteriors molt menys favorables. És a dir, unes circumstàncies de precarietat  que abasten tota la història anterior a aquell 1986.

Que es diu aviat. 

Uns elements fonamentals en les terres poc humides van ser les basses per a la captació de l’aigua de la pluja, basses que al terme de Batea tenen una importància cabdal. I que, lògicament, han caigut en desús amb l'arribada de l'aigua de l'Ebre.

És un patrimoni que tenim i que hauria de permetre explicar a les noves generacions i persones interessades, moltes  de les circumstàncies determinants per a la vida diària, i de les mateixes relacions socials i econòmiques dels temps pretèrits propers o llunyans. No en va el grau de disponibilitat de l'aigua ha estat un element determinant de les cultures.

En les nostres passejades excursionistes pel terme, a peu, que és la millor manera de gaudir i conèixer el país, les basses em van cridar la atenció des del primer moment. Diria simplement que la visió dels sots, els canyars, joncs i altres plantes que hi creixen a l'empara de la humitat que roman als fons, les escaletes per a baixar-hi, interpel·len, esperonen a saber-ne més coses.

(bassa de la Teuleria, amb part del llenç del mur perimetral i les escales)

Crec que val la pena fixar la nostra atenció sobre les basses, la qual cosa no tant sols és interessant pel que s’ha dit, si no que, a més, és oportú, atès que l'inexorable pas del temps i la no utilització de les basses les aboca al deteriorament, i en altres casos fins i tot a la pràctica desaparició.

(bassa de Cap de Martell)

Molts son els aspectes a estudiar i valorar de les basses. Sense ser exhaustius, en podríem enumerar alguns: nombre de basses del nostre terme, tipologia, propietat pública o privada, dimensions, sistemes d'impermeabilització, manteniment, ubicació en relació a les cabanyeres o carrerades, biodiversitat, etc..

En una primera aproximació al coneixement de les basses, he pretès saber el nombre de les que pertanyen al terme de Batea i la seva localització precisa en el territori per, a continuació, procedir a esbrinar tipologia i demés circumstàncies rellevants, centrant-nos només en les basses no urbanes. Una feina feixuga que ja compta però amb antecedents, com els continguts a l'obra de Mossèn Josep Alanyà i Roig,  “Batea i el Seu Terme Municipal”. (1) I que treballo per a complementar per via cartogràfica (l'Institut Cartogràfic de Catalunya i altra cartografia a l'abast) i pel testimoniatge oral, a més de les imprescindibles i agradoses caminades pel terme.

Val a dir que en la primera recollida de dades d'aquesta primera aproximació, que s'ha de prendre encara amb tota la prudència, per la possible duplicitat d'algunes de les registrades i per la existència encara desconeguda d'altres, podem comptabilitzar amb un marge d'error raonable un nombre no inferior a  les 50 basses al terme.

(bassa de les Torres)

Per a fer-nos una idea de la importància d’aquest patrimoni val la pena mirar d’establir algun tipus de relació:

L’illa de Menorca, com és sabut, té la catalogació de Reserva de la Biosfera, catalogació atorgada per la Unesco el 1993. Allí es va posar en marxa un programa, amb nom de “Life Basses” per a l’estudi i conservació de les basses. Segons dades d’aquest programa(2), Menorca, amb una extensió de 701 quilòmetres quadrats, té censades 80 basses, la qual cosa ens dona una proporció d'una bassa per a cada 8,87 km. quadrats.

Doncs bé, a Batea, amb un terme de 127,55 quilòmetres quadrats, les cinquanta basses donen una bassa per cada 2,55 quilòmetres quadrats. Aproximadament doncs, tres vegades més que Menorca.

Evidentment, les condicions pluviomètriques i la morfologia del terreny presenten diferències entre Menorca i el terme de Batea, però per a tenir una idea de la importància d'aquest patrimoni bateà, crec que la comparació és prou oportuna.

(bassa del Mas de Riello)

Com dic, a l'inici, aquesta és una primera aproximació a les basses que, crec, valdria la pena aprofundir en la mida del possible. 

(1) “Batea i el Seu Terme Municipal”, Volum II, pàgines 188 a 198. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Diputació de Tarragona, 1994.

(2) Veure: http://web2.cime.es/lifebasses/ca/index.php

Molt de Fato

Dijous passat va haver-hi a l'Ajuntament la presentació del llibre "Terra Alta molt de fato", amb relativament poca presència de públic, probablement perquè la hora, les sis de la tarde, no era la més adient. Però necessitats d'adequació amb altres actes del programa de festes majors va fer que es fes en aquesta hora.

És un llibre fet per varis autors, tants com pobles té la Terra Alta, cada un dels autors parlant del seu. Amb plena llibertat, com es va dir a la presentació, per a fer-ho de la manera que cregués més convenient.
Cada capítol -cada poble- amb una aquarel·la a l'inici i amb moltes fotografies de llocs per a il·lustrar el text, fotografies que, en no portar peu de foto per decisió dels editors, vol estimular a la curiositat i la cerca dels llocs de les imatges.

El capítol de Batea és de Pere Rams, que va ser qui va fer la presentació, acompanyat de altres tres coautors.

El resultat és, al meu parer, un llibre molt ben editat, amb informació prou interessant sobre tot "lo fato" que hi ha per a descobrir a la comarca, de agradable lectura -i visió pel que fa a les fotos- que és de desitjar que tingui molt bona acollida.

A més, per la qualitat del paper, cobertes, de l'edició en general, és un d'aquells llibres molt adequats per a regalar. Tant amb la intenció de donar a conèixer la Terra Alta com pel simple fet de posseir-lo.

Los Cossis no son cosins

Posta de sol al Toll dels Cossis l'agost de l'any passat

Amb molta freqüència entro al web de l'Institut Cartogràfic de Catalunya , que cada dia trobo que està millor. Per als que som excursionistes resulta imprescindible així com per als amants del País, la seva geografia i toponímia. Sense oblidar, naturalment, els usos professionals.

L'altre dia estava mirant-me la zona bateana de l'Algars i quina no va ser la meva sorpresa quan, en aproximar més el mapa, em vaig trobar que el Toll dels Cossis no apareixia amb aquest nom, si no amb el nom del "Toll dels Cosins".

(Cliqueu damunt la fotografia per a ampliar-la).

Per assegurar-me que no m'havia equivocat jo, vaig posar el nom "Toll dels Cossis" a l'espai de cerca de topònims que té establerta la pròpia web: no apareixia res amb aquest nom. Per tant, el nom del Toll dels Cossis estava malament a la cartografia.

La pròpia aplicació del web, quan mostra el mapa que se sol·licita, té unes opcions, entre les quals la opció "Notifica error". De manera que vaig notificar a l'Institut l'error en el nom.

És de suposar que l'ICC fa les comprovacions adients per a confirmar -o desmentir- la validesa de les comunicacions que rep en aquest sentit, per la qual cosa en endavant podrem tenir correctament a la cartografia el nom del Toll dels Cossis.

També suposo que s'em comunicarà la resolució en resposta al meu avís. La qual cosa ja comentaré en aquest mateix blog quan es produeixi.

Missa a Pinyeres

Dilluns passat va ser Sant Salvador. I el dia abans, diumenge, es va celebrar la missa a Sant Salvador de Pinyeres.

Pels altaveus de Batea havia estat anunciat, de manera que  vam anar-hi. Anar a Pinyeres sempre m'agrada, per bé que anar-hi té el gust agredolç de la bellesa austera del paisatge combinada amb la tristesa que fa de veure tot el poble aterrat.

Però l'església em sembla en ella mateixa, per la seva pròpia existència, pobra i digne, com un cant d'esperança que es resisteix en emmudir. Gràcies als esforços de determinades persones que així han expressat i expressen el seu amor pel lloc. Amor, en molts dels cassos, eixit d'experiències vitals, sovint d'infància i joventut, a Pinyeres.

Res hi ha de més veritable que el futur és incert, i així res podem saber del que pugui esdevenir en endavant a Pinyeres, però el campanar d'espadanya de l'església, dret i eixerit, sembla dir-nos tot punxant el cel de la voluntat d'existir i de l'afirmació d'un present resistent a la vall. Més enllà però del que és el poble, les vinyes i camps conreats, tenyint de verd el paisatge, ens parlen d'una activitat profitosa, potent.

El temps ens va reservar un matí agradable. La missa, puntualment a les nou, va reunir les vint-i-cinc persones aproximadament, procedents de Batea i de Nonasp, que hi vam acudir en una celebració gairebé intima.

I va tornar a sonar la campana a Pinyeres. No dalt el campanar, però si al costat de la porta, prèviament portada i després retirada, fins a la propera celebració.

Després, un petit i agradable refrigeri i la conversa animada, plena de records i joia al mateix temps. I cadascú cap a casa seva.

Serà fins l'any vinent, si Déu vol.

Per la Bassa de la Pera Joana

Matí de Divendres Sant primaveral per definició: canviant, fresquet, núvols espessos obrint-se de mala gana per a deixar passar ullades escadusseres de sol. Les pluges d'estos darrers dies han portat el verd a tot el terme i fins camins fressats compten amb tolls generosos que fan les delícies d'ocells i altres animalons. I també, enganxen pans de fang a les nostres botes.

Hem anat a passejar pel terme. De fet però, a cavall de la divisòria del terme amb Gandesa. Hem anat en cotxe fins un poc més enllà de la gran bassa artificial de Mas de Martí i hem pres lo camí de la bassa de la Pera Joana. Bonic nom este, que pot desconcertar, perquè, de fet, pera és pedra i no he sabut veure cap accident geogràfic que pogués identificar en especial com a pedra. Tal vegada devia ser així en el passat i la necessitat de modificar lo terreny per a arranjar millor los camps va variar la morfologia del lloc. Una explicació té, segur, encara que jo no la conegui.

Em criden molt l'atenció les basses. Son un element patrimonial molt important en el passat, quan la gestió de tots els recursos, per migrats, havia de ser estricta. Oimés, tractant-se d'un recurs tant fonamental com és l'aigua. Afortunadament, queden en aquell passat les penúries i, sense adonar-mos-en lo darrer any 2011 es varem complir 25 anys de l'arribada a Batea de l'aigua de l'Ebre, que va donar estabilitat i seguretat al subministrament.

A més, son sempre un punt de referència agradable, gairebé diria una excusa -si es necessitessin excuses- per a preparar una passejada per qualsevol cantó del terme.

Queda ben definit el perímetre de la bassa i encara hi ajuda el fet que el camí la volti completament. I la grisor dels joncs secs li donen un toc cromàtic especial, com de persona gran. L'aigua caiguda recentment evidencia que encara té una bona impermeabilització.

No he observat la existència de cap mur perimetral ni escaletes per a accedir al fons, per la qual cosa crec que es tracta d'una bassa de les dites planes. Un cartell procura per la neteja de l'aigua:

No podré incloure la bassa de la Pera Joana al cens de basses del terme de Batea que estic fent, poquet a poquet, perquè de fet pertany ja al terme de Gandesa, encara que, evidentment, aquest fet administratiu no li fa perdre pas cap valor.

Després vam seguir passejant en direcció Gandesa, deixant a la nostra esquerra lo Mas de Valls per a entrar al bosquet aturonat, de gran bellesa, alhora que de modèstia, que sembla expressar també alegria per l'aigua rebuda.

Al terra, el color viu d'un vesc, i el perfecte niu troncocònic de formigues.

I és que no hi ha més bellesa de formes que la que ens ofereix la naturalesa, fins i tot havent estat transformada parcialment per la mà de l'home.

El cel es torna amenaçador i haurem d'acurtar l'itinerari previst, de manera que prenem un altre camí per a retornar al camí vell de Gandesa, just en el punt on queda la resta del que va ser la Creu de la Saboga i retrocedir fins on tenim el cotxe. Vindrà ben just si no és que ens atrapa la pluja.

Sembla talment com si el cel ens caigués al damunt. Los mamatocúmuls prenen per moments la forma més propera a la seva pròpia definició i la llum fuig com espantada, com si la nit plantegés una batalla imprevista en ple migdia. Ja és tallar ben prim, que just arribar al cotxe comença el xàfec.

No he trobat en el cercador "Google" cap fotografia de la Creu de la Saboga, ni de quan era sencera ni del piló de la base que resta encara a lloc. Per això hi poso la que vaig fer, perquè cal que cal que sigui al "ciberespai", així com lo cartell que en dona explicació:

Restes de la Creu de la Saboga

Les roses de marbre.

En el que portem de 2012 no havíem comparegut per Batea. Dies curts de llum i el fred no ajuden.

Ahir vam venir i jo estava una mica preocupat per les flors de marbre que tenim a la finestra, que no les vam entrar abans dels freds, pensant que les glaçades les haurien fet malbé.

Però no. Després de comprovar que no s'havia produït cap inconvenient a les canonades de l'aigua, i d'haver posat la calefacció, vaig anar a veure la planta. I està molt i molt bé! Fins i tot ha crescut una altra planteta d'alguna llavor que tingués la terra.

Així doncs, estava mal informat sobre la capacitat de resistència d'estes plantes al fred, o bé el lloc és prou arrecerat per a poder-ho suportar, malgrat el cerç i els -8º que s'han registrat a Batea segons he pogut seguir per les previsions de temperatura que tinc al costat dret del blog.

Tenia entès que les roses de marbre, que son del gènere "Echeveria", suporten fins a 4 graus davall zero, segons explica esta pàgina web.

Encara tenim hivern per dies, però vista la bona experiència no les entraré, que si han resistit fins avui, bé poden fer-ho fins a la primavera, quan tornaran les orenetes i els forasters ho farem també amb més freqüència.

L'altra planta que tinc, una carnosa també, que no sé com se diu, la vaig comprar un dissabte al mercadillo de la plaça, i tot i que té fulles seques no està morta. I sembla que el seu estat sigui més conseqüència de la manca d'aigua que del fred.

Les coses rodones que es veuen a les plantes son un petit sistema de rec que hi tinc, per causa dels períodes nostres d'absència, que hi mantenen un mínim d'humitat i que va força bé. 

Majòlica

Una passejada pel camí dels Degotalls, quan es puja a Montserrat, és un goig que val la pena de fruir.

Lloc triat de fa molts anys per a posar-hi majòliques i altres elements recordatoris, bé de personatges relacionats amb la nostra cultura, civil i religiosa, com, principalment, majòliques de les diverses advocacions de la Mare de Déu d'arreu de Catalunya.

Fa uns dies vam pujar a Montserrat i també vam tornar a passejar pel camí dels Degotalls, en un dia que semblava que hagués de caure un bon xàfec però, finalment, va quedar en no-res.

Que jo sàpiga, al camí no hi ha cap majòlica de la Mare de Déu del Portal. Al menys no l'he vista. Però si que n'hi ha una de la Mare de Déu de la Fontcalda, acomboiada pels escuts de tots els pobles de la Terra Alta.

Llàstima que estigui en tant males condicions -ja se sap que ni Montserrat pot lliurar-se de les bretolades- i em causa especial disgust que fins i tot a penes es veu l'escut de Batea.

Amb ganes, però, de veure el vas mig ple i no mig buit, m'alegra veure que als Degotalls hi és també present la Terra Alta, tan apropet de la Moreneta.

Bateans -i forasters-, a examen

Un examen lúdic, divertit. 

Res de la seriositat d'un examen acadèmic.

Val a dir que ens ho hem passat d'allò més bé amb el repte que a les Festes Majors ens plantejava el seu programa: la Gimcana Fotogràfica, o sia, reconèixer per mediació de vint fotografies altres tants llocs o detalls del poble.

No em voldria equivocar, però crec recordar que va ser Josep Maria Espinàs que en una ocasió va escriure, referint-se a Barcelona, que si ens mostressin fotografies de les parts altes dels edificis, probablement no reconeixeríem ni els dels carrers pels que passem amb més freqüència. Anau a saber, potser té raó.

El repte proposat en el programa però, era d'antuvi més senzill: es tractava de reconèixer allò que, en la majoria dels cassos, tenim a l'alçada de la vista quan passegem. Coses, detalls, que potser hem vist moltes vegades -o no- però que posats de nou en paper i en visió parcial o detallada ens repten a identificar.
A la contraportada del programa, les instruccions del joc:

Hem participat a "l'exàmen", i deixeu-me dir, per a la meva satisfacció i de la meva dona, que creiem que ho hem encertat tot i que ja hem portat ell full de respostes a l'ajuntament.

Més: les fotografies, crec que molt ben triades, bé podrien formar part de qualsevol fulletó d'informació o promoció de Batea. Son, en conjunt, una bona exposició de detalls de la importància del patrimoni físic bateà, i queda ben palès per la manera reeixida de com les fotografies han servit de disseny del propi programa.

Als organitzadors, suposo que la Comissió de Festes, la meva sincera felicitació per la iniciativa. Que espero que en una o altra forma pareguda, tingui continuïtat en anys a venir.

Setmana Santa, llibres i excursió

Setmana Santa tardana al calendari. Que ha fet coincidir Dissabte Sant –l’antic Dissabte de Glòria- amb la diada de Sant Jordi.

Per això hem pogut estar a Batea només fins divendres, que la meva dona havia de ser a Barcelona a signar el seus llibres per la diada.

Però, això sí, hem mirat d’aprofitar al màxim la nostra estada des de diumenge de Rams.

Espero que s’hagi venut bé per Sant Jordi, i es segueixi venent bé, el llibre publicat recentment en celebració dels 50 anys de vida de la Cooperativa, del que son autors Josep Maria Pérez i Pere Rams, així com l’obra sobre Batea i la batalla de l’Ebre de Mossèn Josep Alanyà.
També hem sabut que ja podíem portar los fascicles a relligar corresponents al volum cinquè de "La Vila Closa".

Dimecres, amb uns amics vam anar a fer una excursió pel terme, en un matí magnífic de primavera.

Vam anar a passar pel costat del Camp del Romeret i baixar cap al camí de Caseres per a enfilar lo camí del Mosquit. Vam veure la bassa, el mas i vam pujar a la Punta del Mosquit per a fruir de la bonica vista.

La bassa del Mosquit

En baixar, l’esmorzar, que ja teníem feta la gana.

Mireu que en fan de goig les vinyes en este temps!

Després vam davallar a trobar novament el camí de Caseres, que vam seguir un tros avall, fins al trencall del camí que ens portaria a una altra bassa, la bassa de Forner (si no recordo malament). D’allí vam seguir avant cap al poble, passant pel tros de camí romà proper al Romeret per on havíem passat a la sortida.

Un tros del camí romà.

Aquest és el recorregut enregistrat per Gps:

Com les orenetes

No exactament, però gairebé. Les orenetes no han tornar encara, però lo seu cicle migratori em serveix d'excusa per a dir d'una manera comparativa allò que naltros hem fet: estar absents de Batea este hivern que ja està a les acaballes.

Vam ser-hi lo darrer cap de setmana llarg (llarg perquè a Barcelona era festa dilluns passat) i mos vam dedicar, també, a la poc excitant faena  de llimpiar la casa i traure la pols que les obres del Picatxo havien deixat per tots los racons. Això sí, no va deixar d'ésser gratificant això de deixar a punt lo niu, com fan les orenetes en tornar, que'l llimpien i reparen.

Penso que d'aqui a poc temps ja no recordarem com eren los carrers abans de les obres, que la memòria, en general, flaqueja molt ràpidament. Hi haurà això si, una cosa que jo trobaré a faltar: aquells trossos de roca que es veien al començament del carrer Laberint i del carrer Alt. Què voleu? aquelles roques, ara pràcticament desaparegudes, mos deien com lo Picatxo està construït damunt la roca ferma, potent, imprimint caràcter a la vila que allí va nàixer.

Benvingudes les millores sempre, però deixau-me dir que, a tot arreu, no només a Batea, trobo a faltar uns grams -o quilos!- de sensibilitat en tot allò que queda subjecte a les obres, tant públiques com privades. Com tot, és qüestió d'opinions i esta és la meva.

Que no vol dir que no valori les millores que s'han fet.

Per primera vegada enguany, vaig tornar a seure tranquil al nou  Puntalet, ara més elevat que no estava abans de les obres i ben protegit per una barana, per a veure l'espectacle sempre bell de la posta de sol.

Les orenetes no trigaràn a venir.