Les roses de marbre.

En el que portem de 2012 no havíem comparegut per Batea. Dies curts de llum i el fred no ajuden.

Ahir vam venir i jo estava una mica preocupat per les flors de marbre que tenim a la finestra, que no les vam entrar abans dels freds, pensant que les glaçades les haurien fet malbé.

Però no. Després de comprovar que no s'havia produït cap inconvenient a les canonades de l'aigua, i d'haver posat la calefacció, vaig anar a veure la planta. I està molt i molt bé! Fins i tot ha crescut una altra planteta d'alguna llavor que tingués la terra.

Així doncs, estava mal informat sobre la capacitat de resistència d'estes plantes al fred, o bé el lloc és prou arrecerat per a poder-ho suportar, malgrat el cerç i els -8º que s'han registrat a Batea segons he pogut seguir per les previsions de temperatura que tinc al costat dret del blog.

Tenia entès que les roses de marbre, que son del gènere "Echeveria", suporten fins a 4 graus davall zero, segons explica esta pàgina web.

Encara tenim hivern per dies, però vista la bona experiència no les entraré, que si han resistit fins avui, bé poden fer-ho fins a la primavera, quan tornaran les orenetes i els forasters ho farem també amb més freqüència.

L'altra planta que tinc, una carnosa també, que no sé com se diu, la vaig comprar un dissabte al mercadillo de la plaça, i tot i que té fulles seques no està morta. I sembla que el seu estat sigui més conseqüència de la manca d'aigua que del fred.

Les coses rodones que es veuen a les plantes son un petit sistema de rec que hi tinc, per causa dels períodes nostres d'absència, que hi mantenen un mínim d'humitat i que va força bé. 

Majòlica

Una passejada pel camí dels Degotalls, quan es puja a Montserrat, és un goig que val la pena de fruir.

Lloc triat de fa molts anys per a posar-hi majòliques i altres elements recordatoris, bé de personatges relacionats amb la nostra cultura, civil i religiosa, com, principalment, majòliques de les diverses advocacions de la Mare de Déu d'arreu de Catalunya.

Fa uns dies vam pujar a Montserrat i també vam tornar a passejar pel camí dels Degotalls, en un dia que semblava que hagués de caure un bon xàfec però, finalment, va quedar en no-res.

Que jo sàpiga, al camí no hi ha cap majòlica de la Mare de Déu del Portal. Al menys no l'he vista. Però si que n'hi ha una de la Mare de Déu de la Fontcalda, acomboiada pels escuts de tots els pobles de la Terra Alta.

Llàstima que estigui en tant males condicions -ja se sap que ni Montserrat pot lliurar-se de les bretolades- i em causa especial disgust que fins i tot a penes es veu l'escut de Batea.

Amb ganes, però, de veure el vas mig ple i no mig buit, m'alegra veure que als Degotalls hi és també present la Terra Alta, tan apropet de la Moreneta.

Bateans -i forasters-, a examen

Un examen lúdic, divertit. 

Res de la seriositat d'un examen acadèmic.

Val a dir que ens ho hem passat d'allò més bé amb el repte que a les Festes Majors ens plantejava el seu programa: la Gimcana Fotogràfica, o sia, reconèixer per mediació de vint fotografies altres tants llocs o detalls del poble.

No em voldria equivocar, però crec recordar que va ser Josep Maria Espinàs que en una ocasió va escriure, referint-se a Barcelona, que si ens mostressin fotografies de les parts altes dels edificis, probablement no reconeixeríem ni els dels carrers pels que passem amb més freqüència. Anau a saber, potser té raó.

El repte proposat en el programa però, era d'antuvi més senzill: es tractava de reconèixer allò que, en la majoria dels cassos, tenim a l'alçada de la vista quan passegem. Coses, detalls, que potser hem vist moltes vegades -o no- però que posats de nou en paper i en visió parcial o detallada ens repten a identificar.
A la contraportada del programa, les instruccions del joc:

Hem participat a "l'exàmen", i deixeu-me dir, per a la meva satisfacció i de la meva dona, que creiem que ho hem encertat tot i que ja hem portat ell full de respostes a l'ajuntament.

Més: les fotografies, crec que molt ben triades, bé podrien formar part de qualsevol fulletó d'informació o promoció de Batea. Son, en conjunt, una bona exposició de detalls de la importància del patrimoni físic bateà, i queda ben palès per la manera reeixida de com les fotografies han servit de disseny del propi programa.

Als organitzadors, suposo que la Comissió de Festes, la meva sincera felicitació per la iniciativa. Que espero que en una o altra forma pareguda, tingui continuïtat en anys a venir.

Setmana Santa, llibres i excursió

Setmana Santa tardana al calendari. Que ha fet coincidir Dissabte Sant –l’antic Dissabte de Glòria- amb la diada de Sant Jordi.

Per això hem pogut estar a Batea només fins divendres, que la meva dona havia de ser a Barcelona a signar el seus llibres per la diada.

Però, això sí, hem mirat d’aprofitar al màxim la nostra estada des de diumenge de Rams.

Espero que s’hagi venut bé per Sant Jordi, i es segueixi venent bé, el llibre publicat recentment en celebració dels 50 anys de vida de la Cooperativa, del que son autors Josep Maria Pérez i Pere Rams, així com l’obra sobre Batea i la batalla de l’Ebre de Mossèn Josep Alanyà.
També hem sabut que ja podíem portar los fascicles a relligar corresponents al volum cinquè de "La Vila Closa".

Dimecres, amb uns amics vam anar a fer una excursió pel terme, en un matí magnífic de primavera.

Vam anar a passar pel costat del Camp del Romeret i baixar cap al camí de Caseres per a enfilar lo camí del Mosquit. Vam veure la bassa, el mas i vam pujar a la Punta del Mosquit per a fruir de la bonica vista.

La bassa del Mosquit

En baixar, l’esmorzar, que ja teníem feta la gana.

Mireu que en fan de goig les vinyes en este temps!

Després vam davallar a trobar novament el camí de Caseres, que vam seguir un tros avall, fins al trencall del camí que ens portaria a una altra bassa, la bassa de Forner (si no recordo malament). D’allí vam seguir avant cap al poble, passant pel tros de camí romà proper al Romeret per on havíem passat a la sortida.

Un tros del camí romà.

Aquest és el recorregut enregistrat per Gps:

Com les orenetes

No exactament, però gairebé. Les orenetes no han tornar encara, però lo seu cicle migratori em serveix d'excusa per a dir d'una manera comparativa allò que naltros hem fet: estar absents de Batea este hivern que ja està a les acaballes.

Vam ser-hi lo darrer cap de setmana llarg (llarg perquè a Barcelona era festa dilluns passat) i mos vam dedicar, també, a la poc excitant faena  de llimpiar la casa i traure la pols que les obres del Picatxo havien deixat per tots los racons. Això sí, no va deixar d'ésser gratificant això de deixar a punt lo niu, com fan les orenetes en tornar, que'l llimpien i reparen.

Penso que d'aqui a poc temps ja no recordarem com eren los carrers abans de les obres, que la memòria, en general, flaqueja molt ràpidament. Hi haurà això si, una cosa que jo trobaré a faltar: aquells trossos de roca que es veien al començament del carrer Laberint i del carrer Alt. Què voleu? aquelles roques, ara pràcticament desaparegudes, mos deien com lo Picatxo està construït damunt la roca ferma, potent, imprimint caràcter a la vila que allí va nàixer.

Benvingudes les millores sempre, però deixau-me dir que, a tot arreu, no només a Batea, trobo a faltar uns grams -o quilos!- de sensibilitat en tot allò que queda subjecte a les obres, tant públiques com privades. Com tot, és qüestió d'opinions i esta és la meva.

Que no vol dir que no valori les millores que s'han fet.

Per primera vegada enguany, vaig tornar a seure tranquil al nou  Puntalet, ara més elevat que no estava abans de les obres i ben protegit per una barana, per a veure l'espectacle sempre bell de la posta de sol.

Les orenetes no trigaràn a venir.

Vots son trumfos

Un bon entreteniment en estos dies freds de tardor d'enguany pot ser, sens dubte, mirar i remenar les xifres i percentatges dels resultats de les eleccions al nostre Parlament.

També és un bon entreteniment tornar a passar les imatges del partit Barça-Madrid del cinc a zero, i és que el cap de setmana va donar molt de sí.

"Llegir" resultats electorals sempre permet fer-se una idea aproximada de quina ha estat la voluntat del votant i quines diferències pot haver-hi per les diferents parts del territori.

Naturalment, he estat mirant amb molta atenció què ha passat a la Terra Alta i, sobretot, a Batea.

I la cosa ha resultat certament interessant.

Al web del Parlament hi ha amb tot detall els resultats per pobles i per comarques, a més, naturalment, dels generals de Catalunya.

Si els sociòlegs i politòlegs no es posen gairebé mai d'acord en la interpretació de les dades, no seré pas jo qui provi de fer esta feina. En comptes d'un dinar complet d'alta cuina, m'estimo més fer un pica-pica variat, que ja pot resultar suficient, és a dir, sense plantejar interpretacions. 

I què he vist?

Doncs que a la Terra Alta, com a les Terres de l'Ebre i a tot Catalunya, ha guanyat Convergència i Unió.

Ep!, però a Batea no. Batea és la excepció de la Terra Alta. A Batea ha guanyat el PSC-PSOE. És l'únic poble de la comarca on han guanyat els socialistes, l'únic.

També he vist que el millor resultat per a CiU ha estat el de La Pobla de Massaluca, amb el 68,20% dels sufragis, seguit d'Arnes, amb el 63,87% i Prat de Comte amb el 60,17%. El pitjor ha estat Batea, on CiU "només" ha aconseguit un 31,93%.

El millor resultat per al PSC-PSOE, a Batea, com deia, amb el 38,68% dels vots. El pitjor, a Arnes, amb 3,36%.

El millor resultat per ERC a Arnes, amb el 21,57% i el pitjor a La Pobla de Massaluca amb el 3,23%

El millor resultat per al PP a Corbera amb el 17,91% i el pitjor a Arnes amb l’ 1,96%

I una dada significativa: Iniciativa per Catalunya, a la Terra Alta, passa a ser extraparlamentària en quedar-se amb només el 2,84% dels vots.

Així com Batea és una singularitat en un sentit, Arnes ho és en altre. En efecte, a Arnes el Partit Popular no entraria al Parlament i els socialistes hi entrarien pels pèls: 3,36%. Com també pels pèls, a La Pobla de Massaluca, ERC entraria al Parlament.

Com a pica-pica no està mal, oi?

Excursió a dues basses.

El dia 27 prou feina teníem tots plegats en fer-nos passar la calor com podíem. Era aquell dia que en feia molta i que, si miraves la “tele”, tant afeccionada a “récords” i plusmarques,  encara te n’agafava més.

Sort que a Batea s’hi dorm com els àngels, cosa que els forasters procedents del litoral apreciem moltíssim.

La meva dona i jo ja teníem ganes de tornar a fer una bona passejada pel terme. A més de foraster a Batea, un altre adjectiu que m'és aplicable, aquest des de la infància, és el d'excursionista. 

Per això, quan diumenge, a les vuit, vaig veure que el termòmetre del balcó marcava 15 deliciosos graus, no ens ho vam pensar dues vegades.

Teníem interès en veure unes basses, de manera que amb plànol  –i ampolla d’aigua a la motxilla, per descomptat- vam anar cap a la bàscula i d’allí cap al camí del cementiri.

Feia uns dies, en una d’estes agradoses converses de vespre al carrer amb els veïns, m’havia interessat per l’ús de les basses, com es feia l’aprofitament de l’aigua en el seu temps, quin era el seu règim de propietat, etc. Molt interessant. Però com sol passar amb els golafres, m’he quedat amb un budell buit, de manera que miraré d’ampliar la informació.

Feia un ponent molt fresquet i el matí era clar. Lluent el blau del cel, de tal manera que si un pintor l’hagués volgut reproduir, probablement el resultat no hagués estat creïble.

I la lluna, fins gairebé a migdia, oferia el seu cercle en retrocés a la contemplació amb una gran claredat. Penso que si, si, ja ens ho han explicat això de la força de la gravetat, de l’equilibri entre forces centrífugues i centrípetes, però què voleu que us digui?: a mi em segueix semblant una meravella, quelcom miraculós, que un astre estigui allí “penjat”, com de fet també ho estem nosaltres.

Vam prendre el camí cap a la bassa de Cap de Martell. Allí, al costat del mas, el redol oferia el testimoni de retenir una certa humitat al fons, en forma de verdor de l’herba.

Després, l’airet ja d’esquena, vam enfilar en direcció a l’altra bassa objectiu de la passejada, la de les Forques. Però vam fer una mica de volteta per anar a veure, a distància, el tombant de la Vall del Pi i del Barranc de Poldo, objectiu d’una futura caminada.

A la bassa de les Forques l’únic senyal d’humitat era el llot quartejat per la sequedat.

Segur que un exercici d’imaginació que ens fes veure arribar un ramat amb el seu pastor a abeurar-se i el Mas de Figueres sencer, actiu, no es correspondria del tot amb el que devia ser aquella realitat. I és que el passat, vist des del present, no sol ser si no un petit tast .

D’allí vam prendre el camí del Calvari que ens retornaria a la vila. Tot perfecte.

Bé, tot no, que ens vam trobar amb alguna sorpresa desagradable. 

Indubtablement hi ha algú que no estima prou el terme.

Una caminada que val la pena. I que molt probablement repetirem. Aquí dessota hi poso el recorregut per a Gps, tot i que amb el mapa n’hi ha prou.