No exactament, però gairebé. Les orenetes no han tornar encara, però lo seu cicle migratori em serveix d'excusa per a dir d'una manera comparativa allò que naltros hem fet: estar absents de Batea este hivern que ja està a les acaballes.
Vam ser-hi lo darrer cap de setmana llarg (llarg perquè a Barcelona era festa dilluns passat) i mos vam dedicar, també, a la poc excitant faena de llimpiar la casa i traure la pols que les obres del Picatxo havien deixat per tots los racons. Això sí, no va deixar d'ésser gratificant això de deixar a punt lo niu, com fan les orenetes en tornar, que'l llimpien i reparen.
Penso que d'aqui a poc temps ja no recordarem com eren los carrers abans de les obres, que la memòria, en general, flaqueja molt ràpidament. Hi haurà això si, una cosa que jo trobaré a faltar: aquells trossos de roca que es veien al començament del carrer Laberint i del carrer Alt. Què voleu? aquelles roques, ara pràcticament desaparegudes, mos deien com lo Picatxo està construït damunt la roca ferma, potent, imprimint caràcter a la vila que allí va nàixer.
Benvingudes les millores sempre, però deixau-me dir que, a tot arreu, no només a Batea, trobo a faltar uns grams -o quilos!- de sensibilitat en tot allò que queda subjecte a les obres, tant públiques com privades. Com tot, és qüestió d'opinions i esta és la meva.
Que no vol dir que no valori les millores que s'han fet.
Per primera vegada enguany, vaig tornar a seure tranquil al nou Puntalet, ara més elevat que no estava abans de les obres i ben protegit per una barana, per a veure l'espectacle sempre bell de la posta de sol.
Les orenetes no trigaràn a venir.
