divendres, 26 d’agost del 2016

De Riba Roja a Sant Francisco i La Fatarella

Enguany el raïm va més endarrerit, de manera que l'espectacle de la verema i els tractors carregats amunt i avall, que el Foraster procura no perdre's, haurà de quedar per a l'any vinent si Déu vol.
Queda temps de vacances doncs per a altres plaers, com ara el conèixer un lloc i un recorregut que, malgrat ser proper a d'altres que hem fet per la contrada, desconeixíem. Es tracta de Sant Francisco, a la Fatarella.
Un lloc deliciós l'existència del qual hem tingut coneixement mercès al llibre "Les Romeries de la Terra Alta",13 Excursions a Peu", de Juan Carlos Borrego Pérez, publicat per l'Editorial Piolet, i a la presentació del qual a Batea no vam poder assistir.
Però el tenen a la llibreria l'Arc, de manera que el vam poder aconseguir.

El llibre és molt interessant, doncs centra principalment l'atenció en el fet  tradicional de les romeries, en un atractiu treball de divulgació de les tradicionals a la Terra Alta. La explicació i les gràfiques dels itineraris de les romeries fan el llibre encara més interessant, doncs amb el seu ajut tot aquell qui vulgui conèixer, per a participar-hi un dia o per a visitar els lloc de romiatge, ho té ben a l'abast.


Sant Francisco és l'únic lloc que encara ens faltava per a conèixer, lluny de qualsevol mena de col·leccionisme, però, això sí, amb un cert desig d'exhaustivitat en el voler saber i veure de la comarca.


La romeria a Sant Francisco des de la Fatarella, a peu com s'escau a una romeria, és una distància que nosaltres no estem en condicions d'assumir, de manera que vam fer-nos el nostre propi itinerari en cotxe.
Vet aquí que vam anar fins a Riba Roja i vam prendre la carretera que puja a la Pobla de Massaluca.

Poc després de prendre-la vam desviar-nos per un camí ample que en surt a l'esquerra, amb els primer metres asfaltats, només els primers metres, que després segueix i s'endinsa per una vall preciosa, majoritàriament bosc, amb alguns cultius. El passeig amb el cotxe, lentament, per aquesta vall és una veritable delícia.
I s'arriba a Sant Francisco, on ens creuarem amb una de les dues úniques persones que trobarem en tot el recorregut: un biciclista que just s'entornava quan nosaltres arribàvem.


A pocs metres de l'ermita, al llit del torrent, hi ha la font dedicada a Sant Francesc Xavier, Sant Francisco, amb una majòlica amb la seva imatge, d'aigües que segons recull l'autor del llibre son bones per al guariment d'afeccions oculars. La qual cosa, afegida al desig que hom sempre té de fer el glopet d'una font, em porta a aprofitar el rajolinet que, modest però constant, dona fe que la sequera encara no és prou per a exhaurir la font, tot rentant-m'hi a més els ulls.

El racó de la vall té en aquest lloc una característica que crida la atenció, com és l'alçada de la paret de terra que les inmemorials avingudes de les aigües han anat gratant i enlairant, tot formant una petita "illa" on és l'ermita.
No seguirem exactament el recorregut de la romeria per anar cap a La Fatarella, doncs la excursió la fem en cotxe. Per això, i basant-nos en la cartografia hem triat aquell camí que sembla més adequat, per bé que no difereix massa del recorregut a peu.
Així, sortim de Sant Francisco i ens anem enlairant per la serra fins arribar a la part de dalt, on prendrem una desviació d'un km. aproximadament per anar a veure i guadir del Mirador de la Ribera, que com el seu nom indica és un excel·lent balcó damunt una bona part de la Ribera d'Ebre.
Així, des de l'embassament de Riba Roja al de Flix, la vista abasta tot aquell tram de l'Ebre, les muntanyes del Montsant, les de la Picossa i, més al fons, les muntanyes de Tivissa. Als nostres peus, la muntanya davalla, com assedegada, cap al riu. Un lloc realment bonic.

Retornem al Camí dels Valencians, que és el que hem anat seguint, ara ja dalt la carena i planejant més o menys, en direcció al poble. 
Camps ben arranjats dels cultius de secà propis del territori, amb clapes de bosc i una llum clara i soleiada, repartint-se arreu com arrossegada pel ventijol que tot ho pentina, fan d'aquest darrer tros del trajecte un veritable plaer per als sentits.

Un cotxe ve en sentit contrari quan som a l'alçada d'una estació elèctrica (que tal vegada emmagatzema l'energia dels molins de vent?). La segona i darrera persona que veurem en tot el nostre periple.

Sortim a la carretera i fem el poc tros que ens queda fins a La Fatarella. Un matí deliciós que la calor no ha arribat a fer feixuc, que ens ha permès de conèixer una mica aquells paratges. 

divendres, 12 d’agost del 2016

Jorn Nou



És el nom de la revista i alhora, una metàfora. El nom de la nova revista i el nom d’aquest racó tant especial que entre les roques que sostenen lo Picatxo i els murs de l’església, mira al llevar-se del sol, tot oferint-nos cada dia el seu naixement, el naixement d’un jorn nou.

Sabia pels amics del Patronat que s’estava treballant en la nova revista, una revista que omplís el buit que deixava la fi de l’existència d’un publicació tant rellevant per al poble, com va ser “La Vila Closa”, tot oferint uns canvis necessaris per a adaptar la publicació als nous temps, tant pel que fa a contingut com a tipografia, imatges i en general, la presentació.

Ens ho avançàven per la pàgina del “Facebook” i ara ja la tenim a les mans. I fa força goig. Un treball reeixit que tinc el convenciment que ens ha de donar moltes satisfaccions. Felicitem-nos-en.

dissabte, 6 d’agost del 2016

L' adéu per Quedar de “La Vila Closa”


Tot té un final. Precisament perquè tot comença.

Principi i final son dos esdeveniments capitals que permeten establir un temps i un espai per a tota cosa, per a tota vida. Son els extrems, els límits, l’alfa i l’omega, entre les quals allò es desenvolupa. I al final és l'obra el que romàn mentre inici i final passen a ser fets accessoris.

Em sigui perdonada aquesta petita elucubració que em resulta inevitable davant l’adéu a la “revista” “Vila Closa”. I poso el mot revista entre cometes perquè, tot i que anava apareixent per facsímils col·leccionables i posteriorment relligables, la “Vila Closa” era molt més que una revista.


Poc ve a saber qui no hi participa, de tot allò que es cou al voltant de la feina per a tirar endavant una obra d’aquesta importància, realment extraordinària per a una vila de les dimensions de Batea. Per be que pugui suposar-ho.

Però si es té interès en el poble on ha anat a raure, ni que sigui per temporades o dies esparsos en l’any, se’n adona ràpidament que disposar d’una obra com la “Vila Closa” és un goig, un privilegi.
Que vam voler fruir des que en vam tenir coneixement, de manera que ens hi vam subscriure associant-nos al Patronat Pro Batea.



Ara, en l’hora del adéu a la publicació, l’obra feta, assolida, queda a la vista de tothom. Definitivament.

La vida de les coses, com de les persones, te èpoques millors que d’altres, però és el conjunt allò que li’n dona el valor. I certament la “Vila Closa” ha tingut  un valor determinant dins l’espai cultural de la vila de Batea i tot un exemple del que es pot fer des de la voluntat i l'esforç. Ha estat una fita de la màxima importància.


El Foraster al Picatxo, expressa l’agraïment a tots aquells qui hi han treballat, i molt especialment  a mossèn Josep Alanyà, ànima de la “Vila Closa”, que tants esforços i tanta saviesa hi ha esmerçat per molts anys, i que ens han permès de conèixer tants i tants aspectes de la història de Batea.

L'obra, el testimoni, queda. Imprescindible per a la consulta i lectura de qui vulgui saber. Per això és un adéu sense comiat, encara que això pugui semblar una contradicció "in terminis".