dilluns, 21 de desembre de 2009

Bones Festes!

Prop de mar, tot i que fa fred, les temperatures son menys radicals.
Aquests darrers dies he pensat prou en Batea, que devia tenir registres d'aquells que fan no sorollar-se del costat de l'estufa.
 A primers de mes vam ser-hi, en ocasió de participar la meva dona, juntament amb una amiga bateana, al Congres de les Dones que van fer a Gandesa.
Aleshores vaig entrar dins de casa un parell de plantes que tinc al balcó normalment. I que bé que vaig fer!.


Ara que ja hem començat la setmana de Nadal, serveixi aquesta nota per a desitjar les millors Festes de Nadal a tots els bateans, i que l'any 2010 sia ben profitós per a tothom.



dissabte, 7 de novembre de 2009

Posar comentaris

Fa uns moments he escrit a una benvolguda picatxera que, pel correu personal, em preguntava com es fa per a posar comentaris al bloc.


Per si algú més dels amables visitants del bloc té dubtes, ho reprodueixo tot seguit. 



Posa’t a la pàgina del Foraster al Picatxo.
-veuràs que al final de l’article, de color blau i subratllat, hi ha la paraula “comentaris”.
-fes clic damunt aquesta paraula i se t’obrirà una nova finestra.
-escriu el que vulguins a l’espai en blanc de sota de “deixeu el vostre comentari”.
-a continuació, en el requadre de sota “comprovació de paraules”, posa-hi la mateixa paraula rara que veus. Atenció, si està en minúscules, posa-la en minúscules.
-Ara, a sota, veuràs que diu “Escull una identitat”. Tens dues possibilitats: a) als requadres poses el nom del teu correu i la contrassenya (igual com fas quan vols obrir el teu correu), o b) vas més avall i cliques al puntet de “anònim”.
-finalment, clica a “publiqueu el vostre comentari”.
I ja està.
Veuràs que, al cap d’uns segons, el teu comentari surt publicat a la finestreta.

Ah, una cosa més: si trieu "anònim" i no teniu especial interès en ser-ho, n'hi ha prou que al final del comentari que escriviu hi afegiu "fulanet/a del tal".

Apa, ara ja podeu inundar de comentaris el Foraster al Picatxo.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Passejada al maset del dipòsit

Estos dies festius del Pilar està fent un temps magnífic. Clar, lluminós, d'agradable temperatures.
Que conviden al passeig. Per això ahir vam anar a fer una passejada pel terme. 
En tornar vaig pensar que podria obrir un apartat d'aquest bloc per a recollir-hi les passejades que anem fent. Així, sota l'etiqueta "passejades pel terme" deixaré nota dels itineraris que anem fent -llàstima que no hi hagués pensat abans- i els podré recordar, a més que puguin servir a qualsevol que entre al bloc i li agradi passejar.
Avant, doncs, amb la primera:



La sortida és, com no podia ser d'altra manera, del Picatxo.
Vam baixar cap al començament de la carretera de Nonasp per a prendre lo camí que va a la zona industrial travessant la vall. 
Prenem lo començament del camí del cementiri per a, als pocs metres, deixar-lo i tirar per amunt cap al Camp del Romeret, on hi ha el camp de tir. Del camp de tir es té una bona perspectiva de la vila i del Calvari.
(Aquí deixeu-me rondinar un poc, que de tant en tant convindria fer una neteja dels cartutxos que queden pel terra).
Es retrocedeix uns metres fins al començament de la pujada al camp de tir, per a prendre un camí que, en baixar a la dreta, volta per dessota  i que ens portarà a un maset diferent dels que trobem normalment:



Està en molt mal estat. Compte amb la paret que es veu a primer terme, derruïda en part: només un ferro l'aguanta i el nivell d'inclinació la fa molt perillosa: no us posésseu al costat!
Hi ha una cisterna o dipòsit. No recordo qui em va comentar que era un antic dipòsit d'aigua. En tronar de la passejada vam  trobar un amic bateà que ens va dir que s'interessaria per saber-ne alguna cosa més. Esperarem doncs, per a satisfer la curiositat.



D'allí, l'itinerari baixa cap a la vall del camí de Caseres, camí que agafem per costat d'un mas grandet, també en molt mal estat, però que ens deixa veure l'encanyissat entre bigues del sostre.
A partir d'aquí, cap possibilitat d'equivocar-se: seguim cap l'abandonat "Salfuro" i per la carretera vella de Maella, el tros pel que ja no es passa des que van fer la variant, tornem a la zona industrial i pel mateix camí d'anada entrem a la vila, passem per la plaça i pel carrer Major tornem al Picatxo.


Una passejada curta, de 3,5 kms. molt agradable.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Sant Miquel



Avui, 29 de setembre, és Sant Miquel Arcàngel, Sant Patró de Batea i de molts altres pobles, entre els quals el que em va veure néixer, Molins de Rei, on, per cert, van anar a viure molts bateans. Jo, però, no tinc cap vincle familiar amb cap bateà de Molins.


Em resulta curiós i agradable constatar que la casa on vaig néixer, a Molins de Rei, era, si fa no fa, a la mateixa distància que de l'església de Batea està la nostra caseta del Picatxo.
I m'agrada molt sentir les campanes, i reconèixer -tot i que varien una mica d'un lloc a altre- els seus tocs, sobretot actualment, quan, per sort,  és molt estrany sentir el toc d'albats.





De dalt l'església estant, ja sense espasa, però amb mateix capteniment de vencedor, es mira el poble sencer. Com a mi m'agrada mirar-me'l a ell quan pujo cap a casa, al Picatxo.


No sé si hi ha algun goig dedicat a Sant Miquel a Batea: si així fos, m'agradaria que m'ho féssiu saber.


Abans, era la Festa Major, segons m'han explicat, que va ser avançada per mor de no coincidir amb la verema, que sembla que amb el pas del temps es va avançant. 


Així doncs, FELICITATS MOLINENCS I FELICITATS BATEANS!

dijous, 24 de setembre de 2009

Temps atràs

Era el 1975. Ahir va fer trenta-quatre anys.
D' aleshores ençà, moltes coses van canviar. També a Batea, on havien de venir anys molt esforçats i també profitosos.
Val la pena recordar-ho, gràcies a "La Vanguardia" d'aquell dia.






divendres, 18 de setembre de 2009

Ni orenetes ni falziots

Ja fa dies que no se senten piular, ni es pot veure el vol rabent -gairebé com kamikazes- dels falziots, esquivant cables elèctrics i fronteres.


I com orenetes i falziots, els forasters hem anat desapareixent del poble amb una mica més de melangia que els ocells, per bé que els dies de festa de l'Onze de Setembre hagin estat una mòdica excepció.


Enfeinats fins dalt de tot amb la verema, les Festes Majors ja han passat, un any més, a la motxilla de l'oblit. O gairebé.



De la tria de fotografies, n'hi ha una que m'agrada força, tant perquè reprodueix inequívocament una de les més clàssiques imatges de Batea, com per l'element festiu que incorpora. Per això la reprodueixo.


divendres, 11 de setembre de 2009

Batea, Onze de Setembre de 2009

Diada Nacional de Catalunya.

A les set del matí, mentre faig el cafè, passa per sota del balcó de casa el tractor i el remolc d’un dels veïns. S’està en plena verema.

A mig matí anem a donar el volt. Sembla un dia qualsevol, amb menys gent al carrer fins i tot. Tothom és als masos. Tothom és a la verema.
La senyera al balcó de l’ajuntament i d’altres senyeres a balcons de cases son les úniques mostres que avui no és un dia qualsevol.
No em consta que hagi d’haver-hi cap acte institucional ni lúdic. No hi ha hagut cap anunci en aquest sentit i uns veïns em diuen que no hi haurà res.

La feina mana. I cal que així sigui.

Però la Diada Nacional de Catalunya mereixeria, crec, un altra tractament. Potser podria organitzar-se d’altra manera tot plegat.

dilluns, 24 d’agost de 2009

Presentació d’un llibre.

El proppassat dia 19 es va fer la presentació, a la Germandat, d’un nou volum dels Dossiers d’Història Terraltenca, lo número 15.

L’obra és un treball biogràfic sobre la figura del prohom de la Terra Alta Josep Ferrer i Forés, sota el títol de “Josep Ferrer i Forés, Advocat i polític de la Terra Alta (1851-1914), treball desenvolupat per Josep Maria Pérez Suñé i Pere Rams i Folch.
L’acte va resultar molt reeixit i va comptar amb bona presència de públic, entre el qual molts descendents del biografiat que van voler ser-hi presents.
A la taula, a més dels autors, un net de Josep Ferrer, el Doctor Montlleó i la presidenta del Patronat Pro Batea, que van esforçar-se per obviar l’inoportuna falla tècnica dels micròfons, amb èxit, per l’atenció dels presents a les seves exposicions.

Tinc un exemplar d’aquest llibre, que em correspon com a membre del Patronat, al que em vaig voler associar tant aviat com vaig saber de l’existència de la meritòria labor cultural que desenvolupa el Patronat. La Vila Closa i els Dossiers d’Història Terraltenca son obres que mereixen tot el recolzament, i més per a aquells qui, essent forasters, desconeixem tantes coses del poble.

Una lectura per aquest estiu, que ens retrotraurà al període senyalat de la segona meitat del XIX i principis del XX, període tant importat per a ajudar a entendre els precedents de la nostra història més recent.

És una bona notícia l’aparició de l’obra, que cal agrair als autors i a tots aquells que han tingut a veure-hi en tot el procés.

dimecres, 19 d’agost de 2009

A les vinyes del veí.

Fa uns quants dies vaig ser convidat a veure un parell de vinyes de les que té un veí.
Veure les vinyes, passant amb el cotxe o passejant, és una cosa ben diferent a veure-les passant entre els ceps, amb l’amo, que et dona les explicacions i respon a les teves preguntes de persona aliena a la seva feina.

Aliena? Fins a quin punt som els catalans “aliens” a les vinyes, per molt que les nostres professions siguin d’altres àmbits de producció, quan la vinya i el vi està tant immersos en la nostra cultura?

Em venien al cap records d’infantesa, mentre érem a les vinyes. De fet, al meu poble d’origen, proper a Barcelona, en temps de la meva infantesa hi havia una remarcable producció agrícola que es veia afavorida per la proximitat de la gran ciutat i la relativa facilitat de transport en tren de la producció.
A la part del riu, de terra excel·lent (avui desaprofitada per polígons industrials sense fi), tota mena de productes de l’horta i arbres fruiters. A la part de muntanya, les vinyes i petits cultius de presseguers, també alguns camps de cirerers. Sovint, la producció de la terra o llogar-se per a feines de la terra, complementava el migrat jornal que els homes i dones feien a les indústries tèxtils.
Recordo haver anat a collir maduixes als camps del riu per a ajudar uns veïns de casa, a cal Julio, que a l’hora de collir maduixes totes les mans eren poques. I recordo també amb molta simpatia anar a aprendre a sulfatar, i a veremar a la vinya de l’avi Julio, que feia producció de vi per a consum propi i per a vendre’n als propers, amb un premi per a la feina dels infants que ens feia molt feliços: ser nosaltres els que trepitjaríem el raïm fins que ell ens digués que ja estava bé. Per cert, més tard vaig saber que l’avi Julio era de Benifallet.

Les vinyes del meu veí fan goig de veure. Són, de fet, un jardí de plantes d’espècie única.
Quan es veu la màquina o taller on algú treballa, gairebé sempre se sap lo tarannà del qui en fa ús. Quan, igualment es veu un despatx, gairebé sempre se sap la finor o no del seu ocupant. No cal ser-ne un expert de la professió.

Veient les vinyes del meu veí salta a la vista, més enllà de l’ofici que posseeix, l’amor a la seva feina. I l’amor a la feina és l’estatus superior del professional. I el tresor d’un país.

dissabte, 1 d’agost de 2009

La Font de Llavar (1)

Amb prou freqüència ens agrada d'anar a passar una estoneta a la Font de Llavar, un espai deliciós on es pot fullejar el diari tranquil·lament, a l'ombra, que en estos dies d'estiu s'agraeix i molt. O tenir una conversa relaxada, o passejar o el que es vulgui.
A més, sol ser un espai tranquil -pocs cotxes per la carretera de Vilalba, que és a tocar- on les veus que se senten, quan la piscina és oberta, son de la canalla que hi juga.
És un espai que convida a una certa reflexió, especialment sobre el passat dels bateans, sobretot de les bateanes, que d’una manera tant feixuga, temps atràs, venien a llavar a la font, quan l’aigua era –de veritat- un bé escàs. A voltes penso –ai la memòria!- que hauríem de ser més conscients del nivell de benestar que ara es té.
La Font de Llavar, és sens dubte un valuós element patrimonial de Batea que cal conservar amb cura. Jo diria amb una certa devoció.
Anant d’excursió per pobles de Catalunya es poden veure encara safareigs, alguns molt ben conservats, que ens recorden aquella activitat netejadora i, no ho oblidem, social, però jo no n’he vist d’altre tant monumental, tant bonic, com la Font de Llavar de Batea.

Des que vam començar a venir-hi l’espai ha millorat molt. Aleshores era un espai molt descuidat, brut, on els tractors anaven a netejar les cubes pel sulfatat de les vinyes. Prou es comprèn que ho féssen si no hi havia altre lloc. Posteriorment, per a separar aquesta activitat de la pròpia font, es va fer una presa d’aigua a l’altre cantó i l’espai va millorar força: va ser un primer pas.
Recentment, una nova actuació municipal ha permès que aquella activitat de les cubes ja no es faci a la font, facilitant un altre espai, i l’entorn de la font ha estat arranjat molt bé, s’hi ha posat nous bancs i els safareigs van ser netejats a fons. Un espai que, sota la mirada atenta del gran xop, que com a sentinella hi dona entrada venint del camí de la font, té ara una dignitat que prou es mereixia.

Però, -ai, sempre hi ha peròs- jo em permeto de fer unes propostes:
Una, perquè hi falta manteniment, més ben dit, neteja, tant dels bancs com de les basses. Caldria que els serveis de neteja hi passéssen més sovint. Curiosament –no hi devien pensar- no hi ha cap paperera.
Tant el cerç com el garbí s’encarreguen de fer volar papers i alguna bossa de plàstic que acaben a les basses: si hi hagués alguna paperera amb tapa, poc costaria al visitant d’agafar un pal, retirar-les de l’aigua i dipositar-les a la paperera. Però certament caldria que el servei de neteja hi passés més sovint.

L’altra proposta, per no allargar-me massa, la faré la propera vegada.

dimarts, 7 de juliol de 2009

La IV Setmana Cultural de Batea (Final)


Quan al Picatxo hi fa calor ja pots imaginar-te com serà “a baix”. Estos dies ni lo cercet ni, a penes, un sospir de garbí.
Per això va ser un encert que determinats actes de la Setmana Cultural es fessen a la plaça i a la nit.

Com la prevista presentació de la darrera publicació de la Júlia, la novel·la “L’Inici del Capvespre”, que va comentar ella mateixa després de la presentació que va fer la presidenta del Patronat, davant d’una bona concurrència.
Per a tancar la seva intervenció va llegir un poema seu dedicat a la Verge del Portal.
Amb el seu permís el reprodueixo a continuació.

"LA VERGE DEL PORTAL

Pujant pels vells carrers on els porxos amaguen
històries oblidades d’un temps perdut i estrany
enmig de vells silencis, petita, arrecerada,
espera els vianants la Verge del Portal.

Hi ha qui sempre, quan passa, visita la capella,
on mormola pregàries i descansa un moment
i contempla la imatge, petita i delicada,
i els misteris pintats amb colors, al seu volt.

En un temps d’esperança i potser d’optimisme
bastiren la capella els vilatans antics,
en uns anys de pau tendra i de bones collites,
quan potser tot semblava que seria millor.

Però van passar els carlins, i els francesos, i d’altres,
revoltats bandolers i soldats afamats,
i aquella nostre guerra que encara ens acompanya
amb la seva ombra llarga i la seva amargor.

Ara sembla altra volta que el futur que ens espera
portarà una pau llarga i uns anys de claredat.
Acollidora i lúcida, més enllà de tants dubtes,
espera als vianants la Verge del Portal."

Després va actuar Saragatona, el grup de música i dansa tradicional que ens va obsequiar amb una acurades i airoses interpretacions. No els havia vist-sentit mai i em van causar una gran impressió. Quanta gent de qualitat que no té el ressò mediàtic que es mereix!

I a l’endemà, per acabar la festa, lo concert de la banda de Vilalba, on per cert, hi toquen uns quants bateans. Però ja no a la nit, si no a la tarde, amb la concurrència canviant les cadires de lloc a mida que el sol anava canviant camí de la posta.

Cal agrair i molt l’esforç i el treball de les persones del Patronat Pro Batea que amb la seva dedicació han tirant endavant, en benefici de tots, aquesta IV Setmana Cultural de Batea. Que siga per molts anys.

dissabte, 4 de juliol de 2009

La IV Setmana Cultural de Batea, en Marxa

Ahir vam ser a Batea al matí i vam poder recollir el programa de mà. És aquest:
A la nit vam anar a la plaça, on es feia la projecció d'una pel·lícula, a la fresca, que ja toca en estos dies de calors. Hi va haver-hi una bona concurrència.
Ara toca anar a veure la exposició "Imatges del Delta de l'Ebre", cedida per la Caixa de Tarragona.

I d'aquí a unes poques hores, també a la plaça, hi haurà la presentació del llibre de la meva dona,
presentació que anirà a càrrec de la Presidenta del Patronat i que ens fa molta il·lusió de poder presentar als bateans.
L'Editora parla de la presentació a Batea del llibre, aquí.

De com hagi anat la presentació ne parlaré en el proper "post".


dimarts, 16 de juny de 2009

Setmana Cultural de Batea 2009

Un dia tornàvem de la presentació d’un llibre, a la Germandat. L’acte va ser prou reeixit, però com sol passar a tot arreu en aquests tipus d’actes, la concurrència va ser modesta. En comentar-ho amb uns coneguts, una senyora que m’estimo força em va dir taxativa: “en este poble no estem pa llibres, Pere”. Em va fer molta gràcia.
Li vaig contestar que ella sí que coneix el poble i no jo, però que a tot arreu hi ha gent que està pa llibres i gent que no. I que ja aniria bé que a molts pobles tinguessin una obra tant interessant i tant ben feta com la que es fa a Batea amb la “Vila Closa” i en els “Dossiers d’Història Terraltenca”.

Em va fer gràcia la seva taxativa afirmació, per dues raons. Una, perquè li valoro la gran virtut de dir les coses pel seu nom, segons pensa. I dos, perquè no sóc jo, precisament, un gran lector, ans al contrari, sóc un lector i prou, un lector de coses que m’interessen. Més un encuriosit que no pas un lector, tal i com se sol entendre aquest terme.

Dic això perquè, precisament, un dels actes de la Setmana Cultural de Batea 2009 serà la presentació d’un llibre, d’una novel·la concretament, última
obra publicada, no fa gaires mesos, per una escriptora que resulta que també és una “bateana a temps parcial” i que és la meva dona.

Com que no tenia informació en general sobre els actes de la Setmana Cultural vaig escriure una noteta al llibre de visites del web de l’Ajuntament, que molt amablement m’han contestat dient-me que el cartell dels actes no està encara confeccionat i donant-me l’adreça web del Patronat, que és l’organitzador de la Setmana, però en este web no hi ha tampoc informació, de manera que esperarem.

Sembla que les dates son del 2 al 5 de Juliol vinent. Ja tinc les dates reservades.

Les meves fotografies de Batea.
Avui, l'impressionant xipré de la Sínia Figueres, vist de sota.

dimarts, 5 de maig de 2009

Primer de maig i Badina.

És una tradició. 
El fet és que el primer de maig és una festa que els bateans celebren amb una estada lúdica a les pinyeres, concretament a la badina d'Algars, allà on fineix ja el terme i, finint el terme de Batea, ho fa també la ratlla de Catalunya.
És un dia on es prenen les cadires i taules de càmping, després que el dia abans es comprés bona vianda, i amb la família es va al lloc esmentat per a passar un dia de lleure entre els pins pinyers de la zona: les pinyeres.
El jovent amunt i avall, jugant a pilota i al que s'escaigui, mentre els grans fan una tertúlia d'allò més distesa. I gastronòmica.

Hi hem estat en varies ocasions i també enguany. Precisament enguany en un dia magnífic d'aquesta primavera esclatant de vida, que ofereix flors per tot arreu, fruit de les pluges generoses que hem tingut a tot el país.
L'Algars, que sovint veiem baixar amb un filet modestíssim d'aigua, baixa enguany amb un cabal que enamora.
Per cert, no sé si aquesta tradició és gaire antiga. Ho hauré de preguntar. Probablement, pel tipus d'activitat a
grícola de Batea, i de fet de tota la Terra Alta, té poc a veure amb una jornada reivindicativa, a l'estil de les zones de concentració obrera important, i s'assembla més a un dels aplecs tradicionals a una ermita o santuari, bé que en aquest cas sense motiu religiós d'inici.

Si no vaig errat és la primera vegada que hi hem anat pel nou tram de la carretera, que és la de Batea a Maella, que ha estat millorada i molt, recentment, estalviant força temps i comoditat en el viatge entre les dues poblacions.
Esperem que aquesta millora no faci que es descuidi el manteniment del pont -ara el vell- de l'Algars, una construcció ferma, bella, airosa, al costat de la qual surt el camí fins al lloc proper d'aquesta trobada bateana del Primer de Maig.

No és la primera vegada que aprenc dels amics bateans paraules que, si ho van ser, no son dús comú en el català oriental que jo parlo, o que si més no, ignorava. Per això les vull fer meves i oferir-les, si s'escau, a aquells que com jo tinguin interès en la riquesa del nostre vocabulari. Avui he posat en negreta la paraula "badina". Aquesta següent és la definició del Diccionari Català-Valencià-Balear de l'Institut d'Estudis Catalans:
 
BADINA f. 
|| 1. Clot ple d'aigua embassada (Rib. de Cinca, Calasseit, Maestr., Castelló); cast.charca, badén. Vora la tarquimosa badina, J. Pascual Tirado (BSCC, vi, 162).
|| 2. Líquid escampat per terra (Castelló). «Quina badina de vernís has feta per terra!» (Cast.). 
|| 3. met. Plat molt gran (Castelló). «Quina badina de caldo!».
    Fon.: 
baðínɛ (Fraga); baðína (Tortosa, Maestrat, Castelló).
    Etim.: 
de l'àrab bāṭin ‘terreny enfondit’, ‘lloc d'aigua aturada’ (cfr. Eguílaz Glos.).



dissabte, 2 de maig de 2009

A tall de presentació.

Lo Picatxo és la part més enlairada de Batea. Sembla que hagi dit una obvietat, oi?
Certament és la part on hi hagué el castell medieval,  i els seus carrerons i d’altres característiques urbanes, en donen testimoni.
És en un carrer del Picatxo, on els vents no estalvien cap força, especialment el Cerç, també lo Garbí, que hi tenim la caseta, la nostra residència bateana.

Veient Batea de lluny, i fins i tot de relativament a prop, lo Picatxo sembla la vela del pal major d’aquesta nau que és l’església de Sant Miquel, que sembla surar damunt les ones de cases. Ones d’una mar de vinyes, interrompudes modestament per clapes de bosc que només qualifiquen, sense substantivar. 

Batea es fa estimar.  Des que ja fa anys vam començar a ser forasters a Batea ho hem seguit sent i, amb tota seguretat ho serem sempre, doncs tinc per cert que, o s’és d’un lloc o se n’és foraster per anys que s’hi visqui. I crec que en això  no se li ha de donar un caire negatiu.
I menys a Batea, on he experimentat des dels primer dies que, sent un foraster, no he estat un estrany i he comptat ben aviat amb la simpatia del veïnatge.

De tant en tant, sigui al poble o no, vaig entrant a les poques pàgines, web o blocs, relacionades amb Batea. Trobo que son molt poques.
Que a mi em consti, hi ha només tres blocs bateans relacionats al llistat dels Blocs Ebrencs, bloc que recull tots els blocs coneguts que es fan a les Terres de l’Ebre. I poques webs més, entre les quals la de l’Ajuntament, la de l’Escola, la del Patronat pro Batea i algunes més de comercials relacionades amb la producció vinícola.

He volgut obrir aquest bloc per a deixar anar a l’espai cibernètic les notes que em vagin passant pel cap en relació a Batea. No crec que aquest nou bloc hi faci falta, però tampoc crec que hi hagi de sobrar una mirada diferent de la de un autòcton que, en certa manera, voldrà correspondre a l’afecte que m’ha estat donat pels bateans.
En ell aniré escrivint allò que em passi pel cap i amb la millor disposició.

Així doncs, salutacions a tothom des del Picatxo de Batea.