dimecres, 19 d’agost de 2009

A les vinyes del veí.

Fa uns quants dies vaig ser convidat a veure un parell de vinyes de les que té un veí.
Veure les vinyes, passant amb el cotxe o passejant, és una cosa ben diferent a veure-les passant entre els ceps, amb l’amo, que et dona les explicacions i respon a les teves preguntes de persona aliena a la seva feina.

Aliena? Fins a quin punt som els catalans “aliens” a les vinyes, per molt que les nostres professions siguin d’altres àmbits de producció, quan la vinya i el vi està tant immersos en la nostra cultura?

Em venien al cap records d’infantesa, mentre érem a les vinyes. De fet, al meu poble d’origen, proper a Barcelona, en temps de la meva infantesa hi havia una remarcable producció agrícola que es veia afavorida per la proximitat de la gran ciutat i la relativa facilitat de transport en tren de la producció.
A la part del riu, de terra excel·lent (avui desaprofitada per polígons industrials sense fi), tota mena de productes de l’horta i arbres fruiters. A la part de muntanya, les vinyes i petits cultius de presseguers, també alguns camps de cirerers. Sovint, la producció de la terra o llogar-se per a feines de la terra, complementava el migrat jornal que els homes i dones feien a les indústries tèxtils.
Recordo haver anat a collir maduixes als camps del riu per a ajudar uns veïns de casa, a cal Julio, que a l’hora de collir maduixes totes les mans eren poques. I recordo també amb molta simpatia anar a aprendre a sulfatar, i a veremar a la vinya de l’avi Julio, que feia producció de vi per a consum propi i per a vendre’n als propers, amb un premi per a la feina dels infants que ens feia molt feliços: ser nosaltres els que trepitjaríem el raïm fins que ell ens digués que ja estava bé. Per cert, més tard vaig saber que l’avi Julio era de Benifallet.

Les vinyes del meu veí fan goig de veure. Són, de fet, un jardí de plantes d’espècie única.
Quan es veu la màquina o taller on algú treballa, gairebé sempre se sap lo tarannà del qui en fa ús. Quan, igualment es veu un despatx, gairebé sempre se sap la finor o no del seu ocupant. No cal ser-ne un expert de la professió.

Veient les vinyes del meu veí salta a la vista, més enllà de l’ofici que posseeix, l’amor a la seva feina. I l’amor a la feina és l’estatus superior del professional. I el tresor d’un país.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

pere ya te he vist

Anònim ha dit...

hola Pere he llegit el article sobre "les vinyes del veí" i et dic que m'agrad ad mol, sobre tot l'ultim parrac que m'emocionat una mica. gracies i fins la pròxima.