Matí de Divendres Sant primaveral per definició: canviant, fresquet, núvols espessos obrint-se de mala gana per a deixar passar ullades escadusseres de sol. Les pluges d'estos darrers dies han portat el verd a tot el terme i fins camins fressats compten amb tolls generosos que fan les delícies d'ocells i altres animalons. I també, enganxen pans de fang a les nostres botes.
Hem anat a passejar pel terme. De fet però, a cavall de la divisòria del terme amb Gandesa. Hem anat en cotxe fins un poc més enllà de la gran bassa artificial de Mas de Martí i hem pres lo camí de la bassa de la Pera Joana. Bonic nom este, que pot desconcertar, perquè, de fet, pera és pedra i no he sabut veure cap accident geogràfic que pogués identificar en especial com a pedra. Tal vegada devia ser així en el passat i la necessitat de modificar lo terreny per a arranjar millor los camps va variar la morfologia del lloc. Una explicació té, segur, encara que jo no la conegui.
Em criden molt l'atenció les basses. Son un element patrimonial molt important en el passat, quan la gestió de tots els recursos, per migrats, havia de ser estricta. Oimés, tractant-se d'un recurs tant fonamental com és l'aigua. Afortunadament, queden en aquell passat les penúries i, sense adonar-mos-en lo darrer any 2011 es varem complir 25 anys de l'arribada a Batea de l'aigua de l'Ebre, que va donar estabilitat i seguretat al subministrament.
A més, son sempre un punt de referència agradable, gairebé diria una excusa -si es necessitessin excuses- per a preparar una passejada per qualsevol cantó del terme.
Queda ben definit el perímetre de la bassa i encara hi ajuda el fet que el camí la volti completament. I la grisor dels joncs secs li donen un toc cromàtic especial, com de persona gran. L'aigua caiguda recentment evidencia que encara té una bona impermeabilització.
No he observat la existència de cap mur perimetral ni escaletes per a accedir al fons, per la qual cosa crec que es tracta d'una bassa de les dites planes. Un cartell procura per la neteja de l'aigua:
No podré incloure la bassa de la Pera Joana al cens de basses del terme de Batea que estic fent, poquet a poquet, perquè de fet pertany ja al terme de Gandesa, encara que, evidentment, aquest fet administratiu no li fa perdre pas cap valor.
Després vam seguir passejant en direcció Gandesa, deixant a la nostra esquerra lo Mas de Valls per a entrar al bosquet aturonat, de gran bellesa, alhora que de modèstia, que sembla expressar també alegria per l'aigua rebuda.
Al terra, el color viu d'un vesc, i el perfecte niu troncocònic de formigues.
I és que no hi ha més bellesa de formes que la que ens ofereix la naturalesa, fins i tot havent estat transformada parcialment per la mà de l'home.
El cel es torna amenaçador i haurem d'acurtar l'itinerari previst, de manera que prenem un altre camí per a retornar al camí vell de Gandesa, just en el punt on queda la resta del que va ser la Creu de la Saboga i retrocedir fins on tenim el cotxe. Vindrà ben just si no és que ens atrapa la pluja.
Sembla talment com si el cel ens caigués al damunt. Los mamatocúmuls prenen per moments la forma més propera a la seva pròpia definició i la llum fuig com espantada, com si la nit plantegés una batalla imprevista en ple migdia. Ja és tallar ben prim, que just arribar al cotxe comença el xàfec.
No he trobat en el cercador "Google" cap fotografia de la Creu de la Saboga, ni de quan era sencera ni del piló de la base que resta encara a lloc. Per això hi poso la que vaig fer, perquè cal que cal que sigui al "ciberespai", així com lo cartell que en dona explicació:
Restes de la Creu de la Saboga
