Presentació d’un llibre.

El proppassat dia 19 es va fer la presentació, a la Germandat, d’un nou volum dels Dossiers d’Història Terraltenca, lo número 15.

L’obra és un treball biogràfic sobre la figura del prohom de la Terra Alta Josep Ferrer i Forés, sota el títol de “Josep Ferrer i Forés, Advocat i polític de la Terra Alta (1851-1914), treball desenvolupat per Josep Maria Pérez Suñé i Pere Rams i Folch.

L’acte va resultar molt reeixit i va comptar amb bona presència de públic, entre el qual molts descendents del biografiat que van voler ser-hi presents.

A la taula, a més dels autors, un net de Josep Ferrer, el Doctor Montlleó i la presidenta del Patronat Pro Batea, que van esforçar-se per obviar l’inoportuna falla tècnica dels micròfons, amb èxit, per l’atenció dels presents a les seves exposicions.

Tinc un exemplar d’aquest llibre, que em correspon com a membre del Patronat, al que em vaig voler associar tant aviat com vaig saber de l’existència de la meritòria labor cultural que desenvolupa el Patronat. La Vila Closa i els Dossiers d’Història Terraltenca son obres que mereixen tot el recolzament, i més per a aquells qui, essent forasters, desconeixem tantes coses del poble.

Una lectura per aquest estiu, que ens retrotraurà al període senyalat de la segona meitat del XIX i principis del XX, període tant importat per a ajudar a entendre els precedents de la nostra història més recent.

És una bona notícia l’aparició de l’obra, que cal agrair als autors i a tots aquells que han tingut a veure-hi en tot el procés.

A les vinyes del veí.

Fa uns quants dies vaig ser convidat a veure un parell de vinyes de les que té un veí.

Veure les vinyes, passant amb el cotxe o passejant, és una cosa ben diferent a veure-les passant entre els ceps, amb l’amo, que et dona les explicacions i respon a les teves preguntes de persona aliena a la seva feina.

Aliena? Fins a quin punt som els catalans “aliens” a les vinyes, per molt que les nostres professions siguin d’altres àmbits de producció, quan la vinya i el vi està tant immersos en la nostra cultura?

Em venien al cap records d’infantesa, mentre érem a les vinyes. De fet, al meu poble d’origen, proper a Barcelona, en temps de la meva infantesa hi havia una remarcable producció agrícola que es veia afavorida per la proximitat de la gran ciutat i la relativa facilitat de transport en tren de la producció.

A la part del riu, de terra excel·lent (avui desaprofitada per polígons industrials sense fi), tota mena de productes de l’horta i arbres fruiters. A la part de muntanya, les vinyes i petits cultius de presseguers, també alguns camps de cirerers. Sovint, la producció de la terra o llogar-se per a feines de la terra, complementava el migrat jornal que els homes i dones feien a les indústries tèxtils.

Recordo haver anat a collir maduixes als camps del riu per a ajudar uns veïns de casa, a cal Julio, que a l’hora de collir maduixes totes les mans eren poques. I recordo també amb molta simpatia anar a aprendre a sulfatar, i a veremar a la vinya de l’avi Julio, que feia producció de vi per a consum propi i per a vendre’n als propers, amb un premi per a la feina dels infants que ens feia molt feliços: ser nosaltres els que trepitjaríem el raïm fins que ell ens digués que ja estava bé. Per cert, més tard vaig saber que l’avi Julio era de Benifallet.

Les vinyes del meu veí fan goig de veure. Són, de fet, un jardí de plantes d’espècie única.

Quan es veu la màquina o taller on algú treballa, gairebé sempre se sap lo tarannà del qui en fa ús. Quan, igualment es veu un despatx, gairebé sempre se sap la finor o no del seu ocupant. No cal ser-ne un expert de la professió.

Veient les vinyes del meu veí salta a la vista, més enllà de l’ofici que posseeix, l’amor a la seva feina. I l’amor a la feina és l’estatus superior del professional. I el tresor d’un país.

La Font de Llavar (1)

Amb prou freqüència ens agrada d'anar a passar una estoneta a la Font de Llavar, un espai deliciós on es pot fullejar el diari tranquil·lament, a l'ombra, que en estos dies d'estiu s'agraeix i molt. O tenir una conversa relaxada, o passejar o el que es vulgui.

A més, sol ser un espai tranquil -pocs cotxes per la carretera de Vilalba, que és a tocar- on les veus que se senten, quan la piscina és oberta, son de la canalla que hi juga.

És un espai que convida a una certa reflexió, especialment sobre el passat dels bateans, sobretot de les bateanes, que d’una manera tant feixuga, temps atràs, venien a llavar a la font, quan l’aigua era –de veritat- un bé escàs. A voltes penso –ai la memòria!- que hauríem de ser més conscients del nivell de benestar que ara es té.

La Font de Llavar, és sens dubte un valuós element patrimonial de Batea que cal conservar amb cura. Jo diria amb una certa devoció.

Anant d’excursió per pobles de Catalunya es poden veure encara safareigs, alguns molt ben conservats, que ens recorden aquella activitat netejadora i, no ho oblidem, social, però jo no n’he vist d’altre tant monumental, tant bonic, com la Font de Llavar de Batea.

Des que vam començar a venir-hi l’espai ha millorat molt. Aleshores era un espai molt descuidat, brut, on els tractors anaven a netejar les cubes pel sulfatat de les vinyes. Prou es comprèn que ho féssen si no hi havia altre lloc. Posteriorment, per a separar aquesta activitat de la pròpia font, es va fer una presa d’aigua a l’altre cantó i l’espai va millorar força: va ser un primer pas.

Recentment, una nova actuació municipal ha permès que aquella activitat de les cubes ja no es faci a la font, facilitant un altre espai, i l’entorn de la font ha estat arranjat molt bé, s’hi ha posat nous bancs i els safareigs van ser netejats a fons. Un espai que, sota la mirada atenta del gran xop, que com a sentinella hi dona entrada venint del camí de la font, té ara una dignitat que prou es mereixia.

Però, -ai, sempre hi ha peròs- jo em permeto de fer unes propostes:

Una, perquè hi falta manteniment, més ben dit, neteja, tant dels bancs com de les basses. Caldria que els serveis de neteja hi passéssen més sovint. Curiosament –no hi devien pensar- no hi ha cap paperera.

Tant el cerç com el garbí s’encarreguen de fer volar papers i alguna bossa de plàstic que acaben a les basses: si hi hagués alguna paperera amb tapa, poc costaria al visitant d’agafar un pal, retirar-les de l’aigua i dipositar-les a la paperera. Però certament caldria que el servei de neteja hi passés més sovint.

L’altra proposta, per no allargar-me massa, la faré la propera vegada.