Dilluns passat va ser Sant Salvador. I el dia abans, diumenge, es va celebrar la missa a Sant Salvador de Pinyeres.
Pels altaveus de Batea havia estat anunciat, de manera que vam anar-hi. Anar a Pinyeres sempre m'agrada, per bé que anar-hi té el gust agredolç de la bellesa austera del paisatge combinada amb la tristesa que fa de veure tot el poble aterrat.
Però l'església em sembla en ella mateixa, per la seva pròpia existència, pobra i digne, com un cant d'esperança que es resisteix en emmudir. Gràcies als esforços de determinades persones que així han expressat i expressen el seu amor pel lloc. Amor, en molts dels cassos, eixit d'experiències vitals, sovint d'infància i joventut, a Pinyeres.
Res hi ha de més veritable que el futur és incert, i així res podem saber del que pugui esdevenir en endavant a Pinyeres, però el campanar d'espadanya de l'església, dret i eixerit, sembla dir-nos tot punxant el cel de la voluntat d'existir i de l'afirmació d'un present resistent a la vall. Més enllà però del que és el poble, les vinyes i camps conreats, tenyint de verd el paisatge, ens parlen d'una activitat profitosa, potent.
El temps ens va reservar un matí agradable. La missa, puntualment a les nou, va reunir les vint-i-cinc persones aproximadament, procedents de Batea i de Nonasp, que hi vam acudir en una celebració gairebé intima.
I va tornar a sonar la campana a Pinyeres. No dalt el campanar, però si al costat de la porta, prèviament portada i després retirada, fins a la propera celebració.
Després, un petit i agradable refrigeri i la conversa animada, plena de records i joia al mateix temps. I cadascú cap a casa seva.
Serà fins l'any vinent, si Déu vol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada