Vots son trumfos

Un bon entreteniment en estos dies freds de tardor d'enguany pot ser, sens dubte, mirar i remenar les xifres i percentatges dels resultats de les eleccions al nostre Parlament.

També és un bon entreteniment tornar a passar les imatges del partit Barça-Madrid del cinc a zero, i és que el cap de setmana va donar molt de sí.

"Llegir" resultats electorals sempre permet fer-se una idea aproximada de quina ha estat la voluntat del votant i quines diferències pot haver-hi per les diferents parts del territori.

Naturalment, he estat mirant amb molta atenció què ha passat a la Terra Alta i, sobretot, a Batea.

I la cosa ha resultat certament interessant.

Al web del Parlament hi ha amb tot detall els resultats per pobles i per comarques, a més, naturalment, dels generals de Catalunya.

Si els sociòlegs i politòlegs no es posen gairebé mai d'acord en la interpretació de les dades, no seré pas jo qui provi de fer esta feina. En comptes d'un dinar complet d'alta cuina, m'estimo més fer un pica-pica variat, que ja pot resultar suficient, és a dir, sense plantejar interpretacions. 

I què he vist?

Doncs que a la Terra Alta, com a les Terres de l'Ebre i a tot Catalunya, ha guanyat Convergència i Unió.

Ep!, però a Batea no. Batea és la excepció de la Terra Alta. A Batea ha guanyat el PSC-PSOE. És l'únic poble de la comarca on han guanyat els socialistes, l'únic.

També he vist que el millor resultat per a CiU ha estat el de La Pobla de Massaluca, amb el 68,20% dels sufragis, seguit d'Arnes, amb el 63,87% i Prat de Comte amb el 60,17%. El pitjor ha estat Batea, on CiU "només" ha aconseguit un 31,93%.

El millor resultat per al PSC-PSOE, a Batea, com deia, amb el 38,68% dels vots. El pitjor, a Arnes, amb 3,36%.

El millor resultat per ERC a Arnes, amb el 21,57% i el pitjor a La Pobla de Massaluca amb el 3,23%

El millor resultat per al PP a Corbera amb el 17,91% i el pitjor a Arnes amb l’ 1,96%

I una dada significativa: Iniciativa per Catalunya, a la Terra Alta, passa a ser extraparlamentària en quedar-se amb només el 2,84% dels vots.

Així com Batea és una singularitat en un sentit, Arnes ho és en altre. En efecte, a Arnes el Partit Popular no entraria al Parlament i els socialistes hi entrarien pels pèls: 3,36%. Com també pels pèls, a La Pobla de Massaluca, ERC entraria al Parlament.

Com a pica-pica no està mal, oi?

Excursió a dues basses.

El dia 27 prou feina teníem tots plegats en fer-nos passar la calor com podíem. Era aquell dia que en feia molta i que, si miraves la “tele”, tant afeccionada a “récords” i plusmarques,  encara te n’agafava més.

Sort que a Batea s’hi dorm com els àngels, cosa que els forasters procedents del litoral apreciem moltíssim.

La meva dona i jo ja teníem ganes de tornar a fer una bona passejada pel terme. A més de foraster a Batea, un altre adjectiu que m'és aplicable, aquest des de la infància, és el d'excursionista. 

Per això, quan diumenge, a les vuit, vaig veure que el termòmetre del balcó marcava 15 deliciosos graus, no ens ho vam pensar dues vegades.

Teníem interès en veure unes basses, de manera que amb plànol  –i ampolla d’aigua a la motxilla, per descomptat- vam anar cap a la bàscula i d’allí cap al camí del cementiri.

Feia uns dies, en una d’estes agradoses converses de vespre al carrer amb els veïns, m’havia interessat per l’ús de les basses, com es feia l’aprofitament de l’aigua en el seu temps, quin era el seu règim de propietat, etc. Molt interessant. Però com sol passar amb els golafres, m’he quedat amb un budell buit, de manera que miraré d’ampliar la informació.

Feia un ponent molt fresquet i el matí era clar. Lluent el blau del cel, de tal manera que si un pintor l’hagués volgut reproduir, probablement el resultat no hagués estat creïble.

I la lluna, fins gairebé a migdia, oferia el seu cercle en retrocés a la contemplació amb una gran claredat. Penso que si, si, ja ens ho han explicat això de la força de la gravetat, de l’equilibri entre forces centrífugues i centrípetes, però què voleu que us digui?: a mi em segueix semblant una meravella, quelcom miraculós, que un astre estigui allí “penjat”, com de fet també ho estem nosaltres.

Vam prendre el camí cap a la bassa de Cap de Martell. Allí, al costat del mas, el redol oferia el testimoni de retenir una certa humitat al fons, en forma de verdor de l’herba.

Després, l’airet ja d’esquena, vam enfilar en direcció a l’altra bassa objectiu de la passejada, la de les Forques. Però vam fer una mica de volteta per anar a veure, a distància, el tombant de la Vall del Pi i del Barranc de Poldo, objectiu d’una futura caminada.

A la bassa de les Forques l’únic senyal d’humitat era el llot quartejat per la sequedat.

Segur que un exercici d’imaginació que ens fes veure arribar un ramat amb el seu pastor a abeurar-se i el Mas de Figueres sencer, actiu, no es correspondria del tot amb el que devia ser aquella realitat. I és que el passat, vist des del present, no sol ser si no un petit tast .

D’allí vam prendre el camí del Calvari que ens retornaria a la vila. Tot perfecte.

Bé, tot no, que ens vam trobar amb alguna sorpresa desagradable. 

Indubtablement hi ha algú que no estima prou el terme.

Una caminada que val la pena. I que molt probablement repetirem. Aquí dessota hi poso el recorregut per a Gps, tot i que amb el mapa n’hi ha prou.

Presentació d'un llibre

"LA BATALLA DE L'EBRE

Batea, d'objectiu militar

a primera línia

de reraguarda."
de

Josep Alanyà i Roig

Ahir, 19 d’agost, va ser presentat, a les vuit del vespre i a la sala de la Casa de la Vila, que va resultar petita, en un acte multitudinari pel que solen ser els actes de presentació de llibres.

I és que la ocasió era especial i així va ser entès pel públic, bateà i foraster,  que vam omplir el local.

De moment només he tingut el temps de sotmetre el llibre a aquesta mena de primer contacte encuriosit que es fa d’un llibre com a objecte físic que és: sospesar-lo, veure’n el gruix, les cobertes, fixar-se en el títol, l’autor, la imatge de portada, etc..

El llibre és, en estos primers moments,  una capsa tancada susceptible d’oferir-nos tal vegada coneixements i emocions que la lectura tranquil·la o àvida, segons cadascú, s’encarregarà de confirmar o no.

Tot i ser foraster, tinc el plaer de conèixer personalment Josep Alanyà i Roig, l’autor –qui no coneix Mossèn Alanyà a Batea?-, amb qui, a més, compartim Picatxo, i de saber de la  enorme vàlua intel·lectual i humana de la seva obra, que l'ha portat a ultrapassar merescudament l’àmbit dels seus sempre estimats i treballats orígens bateans. En lloc massa modest al meu entendre, al final del llibre, una pàgina parla de l'autor i les seves obres.

És per això que en una de les breus i sempre interessants converses mantingudes amb ell, em vaig alegrar molt de saber que estava treballant en un llibre en relació a la Batalla de l’Ebre i Batea.

I me’n vaig alegrar molt perquè, que fos Josep Alanyà qui endegués una tasca així, ja era tota una garantia que un tema i una època tant delicada encara avui, més en un poble per les seves especials connotacions de veïnatge, seria tractat amb el rigor historiogràfic, la profunditat documental i la sensibilitat humana que informen, amaren, les obres que d’ell he llegit fins ara.

I sé que no m’equivocava: els seus esforços per contenir la emoció en el moment de llegir la dedicatòria del llibre, en la seva presentació, ho van certificar.

Crec modestament que van errats aquells que han vingut considerant la història local com gènere menor, apreciació que es bat en retirada però que encara perviu. Ans al contrari, afirmo que no hi ha manera d’apropar-se a una concepció acurada, a una claredat  interpretativa dels processos històrics, sense el seu marc local, tant important, com a mínim, com el marc general del País.

En aquest sentit i d’altres relacionats, comparteixo les reflexions que l’escriptora Júlia Costa, la meva dona, fa avui al seu blog.

No dubto que estem davant una gran obra de la història de la guerra a Catalunya, centrada en Batea.

La seva lectura ho confirmarà. Sé que tenim per davant moltes hores per a delectar-nos en la lectura del llibre, lectura auxiliada amb el visionat i la interpretació del generós nombre de fotografies, esquemes i plànols.

El “Foraster al Picatxo” constata que Batea i els amants de la història, estem d’enhorabona.

No mos va tocar

Mala sort. No mos va tocar cap dels premis del fato de carro.
Teniem uns quants numeros més, però res de res.


M'agrada el moment del sorteig a la fira medieval, amb molta gent davant l'ajuntament i els crits dels afortunats, com si estessen al bingo i cridessen "fila" -que serien los premis quart a segon- o "bingo!" que seria lo primer.


M'he guardat esta butlleta de record del Mercat Medieval 2010. I així, escanejada, no ocupa lloc.

La Exposició de Poesia i Fotografia

No vam ser a la Setmana Cultural, però sí que vam ser a temps de veure la exposició dels treballs de poesia i fotografia als baixos de l'Ajuntament.


Bona feina, especialment dels xiquets.


I felicitacions a tots los guanyadors i guanyadores.

Lo Puntalet

Si hi ha un lloc del que és ben fàcil enamorar-se a la primera, aquest és lo Puntalet. Si més no és el que em va passar a mi.

Dalt de tot del Picatxo, allà on s’acaba el carrer Laberint, enlairat i abocat a ponent, el petit espai, amb tres bancs, és el mirador serè de les simfonies del sol ponent i del terme que s’allarga, gairebé cercant l’infinit, cap a l’Aragó.

Una fila de xiprers li donen –encara- un toc de verdor, i als peus dels xiprers hi havia fins fa poc uns galans de nit que tot ho perfumaven.

Un veí, que Déu tingui a la seva Glòria, se’n cuidava amatent de regar-los i recordo que feien molt de goig.

M’he passat moltes estones assegut a un dels seus bancs, admirant un paisatge amable, planer, lluminós,  a voltes amenaçant quan el núvols vénen de ponent, trobant el puntet que mira el cel del magnífic i monumental xiprer de la Sínia Figueres, allà, a la llunyania.

I algun dia d’hivern, tapat fins al ulls, he provat d’aguantar cinc minuts de rellotge les embranzides violentes del cerç.

Amb freqüència, a les nits d’estiu, la conversa a la fresca amb veïns  esdevenen estones impagables.

Ara, amb les obres, haurem d’esperar.

Com quedarà lo Puntalet?, em pregunto. 

Les obres de transformació del Picatxo van avançant i els canvis son notables. Pel que he sentit quedarà arranjat, també com a mirador. 

Ara, els bancs fora, sense galans de nit, una rasa oberta comença la transformació del Puntalet.
Esperem-ne lo millor.

Més nevada

Ahir vaig saber, m'ho va dir el seu autor, que havia "penjat" al "Youtube" un videu de la gran nevada d'enguany, de la que jo parlava aquí.


És un video molt ben fet i les imatges son impactants. Llàstima que se m'ha fet curt. Val la pena veure'l.
Amb la felicitació al seu autor, aquí el tenim:

Obres al Picatxo

Arribem el Dijous Sant a la caseta per a passar-hi estos dies de Setmana Santa i constatem que ja han començat les, de temps anunciades, obres als carrers del Picatxo. Obres complexes atesa la remodelació urbana prevista, amb supressió dels dipòsits i creació d’una placeta, i arranjament dels carrers, segons sembla.

Perfecte! D’acord que tota obra comporta molèsties, però les entomarem amb gust per la previsible millora que significaràn.

Amb el ferm rebentat, les conduccions d’aigua han estat substituïdes per una xarxa aèria de conduccions de goma que fan uns especials dibuixos a les parets.

N’hi ha per uns mesos, sembla ser, de manera que anirem veient com avança la remodelació i com lo Picatxo va variant de fesomia.

De moment, el que ja ha canviat i molt és la línia de paisatge urbà vista del cantó del cementiri vell. La nova “sky line”, com s’ha posat de moda dir, sense el quadrat del dipòsit, que encara s’està aterrant, és ben diferent i, em sembla, més harmònica.

Com en esta fotografia que segueix. 

Llàstima, això sí, de la situació del desmont que es va fer, fins a sota mateix del Portalet, que sembla que és per a construcció d'habitatges, en lloc que a mi m'apareix com a poc encertat: no hauria estat millor una zona verda dessota mateix del Picatxo?

La nevada

L'amic Pere em fa arribar unes fotografies de la nevada del gener passat.
No n'havia vist cap encara i, la veritat, impressiona veure com van quedar els carrers i places amb el blanc mantell.
Aquesta de la plaça és ben bonica.

Arrels bateanes al “Facebook”.

Així és la vida. Anar i venir. Sempre que convé.


Estava donant un passeig virtual per la xarxa i resulta que m’he trobat un nombre de Bateans, que viuen fora de Batea i que s’han reunit en un grup al “Facebook”.
Uns son bateans d’origen, d’altres d’arrels, però tots amb Batea al cor.


És interessant. Mireu-ho.

Font de la Botera

Avui estem a Batea. Hem vingut per un cap de setmana per a veure que a casa tot estigui en ordre, després de la gran nevada d’estos dies passats. I tot està bé.

M’ha promès un veí que em farà arribar unes fotografies de la nevada, que sé que va ser important, no tant sols per les notícies que anàvem tenint pels mitjans de comunicació, si no que ens ho han explicat els veïns.

De fet, en arribar ahir, pel terme encara hem vist, a racons obacs, petites clapes blanques. Esperarem a rebre les fotografies.

Mentrestant, recordo que el 17 de desembre, la senyora Assumpta escrivia al llibre de visites de l’Ajuntament, una nota que em va fer pensar. Em va fer pensar que crec que té raó en el que diu, i també en com n’és de freqüent que determinades coses, prou emblemàtiques i referents per als pobles, son massa sovint retirats i/o substituïts per altres elements de dubtós valor, normalment amb la intenció d’introduir una suposada millora.

Vegeu el seu escrit aquí.

Me n’he recordat del que deia la senyora Assumpta perquè voltant no fa gaire un  diumenge fred a Barcelona (com devia “picar” el fred a Batea!), pels encants de llibre vell de Sant Antoni, hi vaig trobar una postal de Batea i la vaig comprar.

clic al damunt per ampliar-la

No sóc pas col·leccionista de postals, però aquesta m’ha agradat especialment per dues raons: perquè s’hi veu la font de la Botera força bé i en color, i també perquè la postal està escrita, és a dir, va fer-se servir per a donar novetats a la família. No es va comprar de record.

No és gaire antiga, doncs el matasellos porta data del 26 d’agost de 1981, és a dir, fa 29 anys que va sortir de cal carter a Batea, per anar a parar a Olesa de Montserrat.

És clar que, si això ho llegeix un jove em dirà que 29 anys son molts! I l’hi hauré de donar la raó.

Les fotografies de la postal però, poden haver estat fetes uns anys abans.

He engrandit el tros de la postal on hi ha la font:

clic al damunt per ampliarla

Fa que es tingui un especialment sentiment quan hom es mira aquestes coses amb atenció i sorgeixen les sempre incontestables preguntes, com ara, quin viatge, després del principal, va fer la postal que avui he comprat, per anar a raure a una parada del mercat de Sant Antoni de Barcelona? 

A més de ser un símbol, un element propi, mireu que n’era de bonica la Font de la Botera!