Molt de Fato

Dijous passat va haver-hi a l'Ajuntament la presentació del llibre "Terra Alta molt de fato", amb relativament poca presència de públic, probablement perquè la hora, les sis de la tarde, no era la més adient. Però necessitats d'adequació amb altres actes del programa de festes majors va fer que es fes en aquesta hora.

És un llibre fet per varis autors, tants com pobles té la Terra Alta, cada un dels autors parlant del seu. Amb plena llibertat, com es va dir a la presentació, per a fer-ho de la manera que cregués més convenient.
Cada capítol -cada poble- amb una aquarel·la a l'inici i amb moltes fotografies de llocs per a il·lustrar el text, fotografies que, en no portar peu de foto per decisió dels editors, vol estimular a la curiositat i la cerca dels llocs de les imatges.

El capítol de Batea és de Pere Rams, que va ser qui va fer la presentació, acompanyat de altres tres coautors.

El resultat és, al meu parer, un llibre molt ben editat, amb informació prou interessant sobre tot "lo fato" que hi ha per a descobrir a la comarca, de agradable lectura -i visió pel que fa a les fotos- que és de desitjar que tingui molt bona acollida.

A més, per la qualitat del paper, cobertes, de l'edició en general, és un d'aquells llibres molt adequats per a regalar. Tant amb la intenció de donar a conèixer la Terra Alta com pel simple fet de posseir-lo.

Los Cossis no son cosins

Posta de sol al Toll dels Cossis l'agost de l'any passat

Amb molta freqüència entro al web de l'Institut Cartogràfic de Catalunya , que cada dia trobo que està millor. Per als que som excursionistes resulta imprescindible així com per als amants del País, la seva geografia i toponímia. Sense oblidar, naturalment, els usos professionals.

L'altre dia estava mirant-me la zona bateana de l'Algars i quina no va ser la meva sorpresa quan, en aproximar més el mapa, em vaig trobar que el Toll dels Cossis no apareixia amb aquest nom, si no amb el nom del "Toll dels Cosins".

(Cliqueu damunt la fotografia per a ampliar-la).

Per assegurar-me que no m'havia equivocat jo, vaig posar el nom "Toll dels Cossis" a l'espai de cerca de topònims que té establerta la pròpia web: no apareixia res amb aquest nom. Per tant, el nom del Toll dels Cossis estava malament a la cartografia.

La pròpia aplicació del web, quan mostra el mapa que se sol·licita, té unes opcions, entre les quals la opció "Notifica error". De manera que vaig notificar a l'Institut l'error en el nom.

És de suposar que l'ICC fa les comprovacions adients per a confirmar -o desmentir- la validesa de les comunicacions que rep en aquest sentit, per la qual cosa en endavant podrem tenir correctament a la cartografia el nom del Toll dels Cossis.

També suposo que s'em comunicarà la resolució en resposta al meu avís. La qual cosa ja comentaré en aquest mateix blog quan es produeixi.

Missa a Pinyeres

Dilluns passat va ser Sant Salvador. I el dia abans, diumenge, es va celebrar la missa a Sant Salvador de Pinyeres.

Pels altaveus de Batea havia estat anunciat, de manera que  vam anar-hi. Anar a Pinyeres sempre m'agrada, per bé que anar-hi té el gust agredolç de la bellesa austera del paisatge combinada amb la tristesa que fa de veure tot el poble aterrat.

Però l'església em sembla en ella mateixa, per la seva pròpia existència, pobra i digne, com un cant d'esperança que es resisteix en emmudir. Gràcies als esforços de determinades persones que així han expressat i expressen el seu amor pel lloc. Amor, en molts dels cassos, eixit d'experiències vitals, sovint d'infància i joventut, a Pinyeres.

Res hi ha de més veritable que el futur és incert, i així res podem saber del que pugui esdevenir en endavant a Pinyeres, però el campanar d'espadanya de l'església, dret i eixerit, sembla dir-nos tot punxant el cel de la voluntat d'existir i de l'afirmació d'un present resistent a la vall. Més enllà però del que és el poble, les vinyes i camps conreats, tenyint de verd el paisatge, ens parlen d'una activitat profitosa, potent.

El temps ens va reservar un matí agradable. La missa, puntualment a les nou, va reunir les vint-i-cinc persones aproximadament, procedents de Batea i de Nonasp, que hi vam acudir en una celebració gairebé intima.

I va tornar a sonar la campana a Pinyeres. No dalt el campanar, però si al costat de la porta, prèviament portada i després retirada, fins a la propera celebració.

Després, un petit i agradable refrigeri i la conversa animada, plena de records i joia al mateix temps. I cadascú cap a casa seva.

Serà fins l'any vinent, si Déu vol.

Per la Bassa de la Pera Joana

Matí de Divendres Sant primaveral per definició: canviant, fresquet, núvols espessos obrint-se de mala gana per a deixar passar ullades escadusseres de sol. Les pluges d'estos darrers dies han portat el verd a tot el terme i fins camins fressats compten amb tolls generosos que fan les delícies d'ocells i altres animalons. I també, enganxen pans de fang a les nostres botes.

Hem anat a passejar pel terme. De fet però, a cavall de la divisòria del terme amb Gandesa. Hem anat en cotxe fins un poc més enllà de la gran bassa artificial de Mas de Martí i hem pres lo camí de la bassa de la Pera Joana. Bonic nom este, que pot desconcertar, perquè, de fet, pera és pedra i no he sabut veure cap accident geogràfic que pogués identificar en especial com a pedra. Tal vegada devia ser així en el passat i la necessitat de modificar lo terreny per a arranjar millor los camps va variar la morfologia del lloc. Una explicació té, segur, encara que jo no la conegui.

Em criden molt l'atenció les basses. Son un element patrimonial molt important en el passat, quan la gestió de tots els recursos, per migrats, havia de ser estricta. Oimés, tractant-se d'un recurs tant fonamental com és l'aigua. Afortunadament, queden en aquell passat les penúries i, sense adonar-mos-en lo darrer any 2011 es varem complir 25 anys de l'arribada a Batea de l'aigua de l'Ebre, que va donar estabilitat i seguretat al subministrament.

A més, son sempre un punt de referència agradable, gairebé diria una excusa -si es necessitessin excuses- per a preparar una passejada per qualsevol cantó del terme.

Queda ben definit el perímetre de la bassa i encara hi ajuda el fet que el camí la volti completament. I la grisor dels joncs secs li donen un toc cromàtic especial, com de persona gran. L'aigua caiguda recentment evidencia que encara té una bona impermeabilització.

No he observat la existència de cap mur perimetral ni escaletes per a accedir al fons, per la qual cosa crec que es tracta d'una bassa de les dites planes. Un cartell procura per la neteja de l'aigua:

No podré incloure la bassa de la Pera Joana al cens de basses del terme de Batea que estic fent, poquet a poquet, perquè de fet pertany ja al terme de Gandesa, encara que, evidentment, aquest fet administratiu no li fa perdre pas cap valor.

Després vam seguir passejant en direcció Gandesa, deixant a la nostra esquerra lo Mas de Valls per a entrar al bosquet aturonat, de gran bellesa, alhora que de modèstia, que sembla expressar també alegria per l'aigua rebuda.

Al terra, el color viu d'un vesc, i el perfecte niu troncocònic de formigues.

I és que no hi ha més bellesa de formes que la que ens ofereix la naturalesa, fins i tot havent estat transformada parcialment per la mà de l'home.

El cel es torna amenaçador i haurem d'acurtar l'itinerari previst, de manera que prenem un altre camí per a retornar al camí vell de Gandesa, just en el punt on queda la resta del que va ser la Creu de la Saboga i retrocedir fins on tenim el cotxe. Vindrà ben just si no és que ens atrapa la pluja.

Sembla talment com si el cel ens caigués al damunt. Los mamatocúmuls prenen per moments la forma més propera a la seva pròpia definició i la llum fuig com espantada, com si la nit plantegés una batalla imprevista en ple migdia. Ja és tallar ben prim, que just arribar al cotxe comença el xàfec.

No he trobat en el cercador "Google" cap fotografia de la Creu de la Saboga, ni de quan era sencera ni del piló de la base que resta encara a lloc. Per això hi poso la que vaig fer, perquè cal que cal que sigui al "ciberespai", així com lo cartell que en dona explicació:

Restes de la Creu de la Saboga

Les roses de marbre.

En el que portem de 2012 no havíem comparegut per Batea. Dies curts de llum i el fred no ajuden.

Ahir vam venir i jo estava una mica preocupat per les flors de marbre que tenim a la finestra, que no les vam entrar abans dels freds, pensant que les glaçades les haurien fet malbé.

Però no. Després de comprovar que no s'havia produït cap inconvenient a les canonades de l'aigua, i d'haver posat la calefacció, vaig anar a veure la planta. I està molt i molt bé! Fins i tot ha crescut una altra planteta d'alguna llavor que tingués la terra.

Així doncs, estava mal informat sobre la capacitat de resistència d'estes plantes al fred, o bé el lloc és prou arrecerat per a poder-ho suportar, malgrat el cerç i els -8º que s'han registrat a Batea segons he pogut seguir per les previsions de temperatura que tinc al costat dret del blog.

Tenia entès que les roses de marbre, que son del gènere "Echeveria", suporten fins a 4 graus davall zero, segons explica esta pàgina web.

Encara tenim hivern per dies, però vista la bona experiència no les entraré, que si han resistit fins avui, bé poden fer-ho fins a la primavera, quan tornaran les orenetes i els forasters ho farem també amb més freqüència.

L'altra planta que tinc, una carnosa també, que no sé com se diu, la vaig comprar un dissabte al mercadillo de la plaça, i tot i que té fulles seques no està morta. I sembla que el seu estat sigui més conseqüència de la manca d'aigua que del fred.

Les coses rodones que es veuen a les plantes son un petit sistema de rec que hi tinc, per causa dels períodes nostres d'absència, que hi mantenen un mínim d'humitat i que va força bé.