Excursió a dues basses.

El dia 27 prou feina teníem tots plegats en fer-nos passar la calor com podíem. Era aquell dia que en feia molta i que, si miraves la “tele”, tant afeccionada a “récords” i plusmarques,  encara te n’agafava més.

Sort que a Batea s’hi dorm com els àngels, cosa que els forasters procedents del litoral apreciem moltíssim.

La meva dona i jo ja teníem ganes de tornar a fer una bona passejada pel terme. A més de foraster a Batea, un altre adjectiu que m'és aplicable, aquest des de la infància, és el d'excursionista. 

Per això, quan diumenge, a les vuit, vaig veure que el termòmetre del balcó marcava 15 deliciosos graus, no ens ho vam pensar dues vegades.

Teníem interès en veure unes basses, de manera que amb plànol  –i ampolla d’aigua a la motxilla, per descomptat- vam anar cap a la bàscula i d’allí cap al camí del cementiri.

Feia uns dies, en una d’estes agradoses converses de vespre al carrer amb els veïns, m’havia interessat per l’ús de les basses, com es feia l’aprofitament de l’aigua en el seu temps, quin era el seu règim de propietat, etc. Molt interessant. Però com sol passar amb els golafres, m’he quedat amb un budell buit, de manera que miraré d’ampliar la informació.

Feia un ponent molt fresquet i el matí era clar. Lluent el blau del cel, de tal manera que si un pintor l’hagués volgut reproduir, probablement el resultat no hagués estat creïble.

I la lluna, fins gairebé a migdia, oferia el seu cercle en retrocés a la contemplació amb una gran claredat. Penso que si, si, ja ens ho han explicat això de la força de la gravetat, de l’equilibri entre forces centrífugues i centrípetes, però què voleu que us digui?: a mi em segueix semblant una meravella, quelcom miraculós, que un astre estigui allí “penjat”, com de fet també ho estem nosaltres.

Vam prendre el camí cap a la bassa de Cap de Martell. Allí, al costat del mas, el redol oferia el testimoni de retenir una certa humitat al fons, en forma de verdor de l’herba.

Després, l’airet ja d’esquena, vam enfilar en direcció a l’altra bassa objectiu de la passejada, la de les Forques. Però vam fer una mica de volteta per anar a veure, a distància, el tombant de la Vall del Pi i del Barranc de Poldo, objectiu d’una futura caminada.

A la bassa de les Forques l’únic senyal d’humitat era el llot quartejat per la sequedat.

Segur que un exercici d’imaginació que ens fes veure arribar un ramat amb el seu pastor a abeurar-se i el Mas de Figueres sencer, actiu, no es correspondria del tot amb el que devia ser aquella realitat. I és que el passat, vist des del present, no sol ser si no un petit tast .

D’allí vam prendre el camí del Calvari que ens retornaria a la vila. Tot perfecte.

Bé, tot no, que ens vam trobar amb alguna sorpresa desagradable. 

Indubtablement hi ha algú que no estima prou el terme.

Una caminada que val la pena. I que molt probablement repetirem. Aquí dessota hi poso el recorregut per a Gps, tot i que amb el mapa n’hi ha prou.